Fins ara sa meua sort
es sentiment lo que em dóna,
per mor de qui no m'estima,
jo m'he de viure fellona,
que de jo en canten ruïnes
i conversa excusadora,
i ho causa que és família
que en el món s'hi viu molt orba,
o ho és clar que pensen
es fer ninguna desorde,
que pensen que a l'altre món
es que se n´hi va no torna,
que haiga de passar i sofrir
sentenci 'marganta o dolça
cada u de lo que fa
i a Déu n'haurà de dar compte,
perquè ell no es pot enganyar,
que no ser a gust no perdona,
que aquell que té set doblers
va d'ajuntar-ne catorze,
per tenir sa meitat més
el seu sentit torba,
no ho és ben vist ni ho pareix,
ni té aire de persona,
de dita seua així ho és
des que ho sent i Déu m'escolta,
jo no sé ben bé que us ha ofès,
sent no he set tan enfadosa,
jo no ho voldria per res,
ni és culpa de mi persona;
si jo ho fos rica de bens
ja que no he set plairosa,
i ho seria condescent
i a gust des que ara em marmolen
i ara no ho som plaent
ni per cap estil conforme,
però més m'estim tanmateix
com sa més noble persona,
i si Déu m'hagués endut
l'hora de ser batiada,
així no hauria dat més que dir
ni 'guera fet nosa
però si estic al món,
senya és que no ha arribat s'hora,
que en arribar en aquell temps,
tan mor el ric com el pobre;
Déu mos tenga eixoroïts
i desperts per en ser s'hora,
fins ara sa meua sort
és sentiment lo que em dóna,
per mor de qui no m'estima,
jo m'he de viure fellona.
