Jo me'n vaig cap a veiura,
no estic segur que hi arribi.
Si hi ha cap criatura
que de jo estiga ofenible
que perdon, que em don sa culpa,
i em vaig penediguent triple.
No tenguent vida segura
la mort vé anc que un la cridi
i porta a la sepultura;
¡no hi val, anc que un suspiri!
Per l'ànima és sa tristura
quan el còs queda venible,
i si Déu no la perdona,
¡quin viatge tan horrible!...
Un erra i no se n'adona
bé ho és un pensar terrible,
es sebre de sa persona
es perd i no ressucita.
Si el cor meu se'n va i no torna
que no us fes altra visita
que fós aquesta venguda,
anit, sa de despedir-me,
amor de mi, ben volguda
Déu del cel mos encamini.
Passa tan bon temps com puguis
i trebaia a divertir-te
que està el món de compostura
que quasi ho és increïble,
prenguent cada dia altura:
¡Una desgràcia terrible!...
A més darà, si no muda,
o s'enganya qui judica
o diu en s'agricultura
coses q ue són impossibles
¡Ai! ditxosa criatura
que mor mentres que és petita,
que té la glòria segura
i es seu mal no s'acredita;
així, que Déu se l'enduga,
ho és sa mellor suplica.
Ara mudarem sa fuia
i en parlarem una mica:
¿és el móm que mos embuia
o és sa malvestat indigna?
Jo me'n vaig cap a veiura
no estic segur que hi arribi.
Demanau si vui cantar
amb molta de cortesia.
Perquè no us pugueu queixar
¡mirau si no ho provaria!
Si em sentiu tontetjar
no von faceu meravellla
que sa meua graci està
amb sos altres repartida;
així lo que puc gastar
es una futilleria;
tan poca és que em convendria
hasta es fer-ne renuncia;
no vui a sa gent cansar
per cosa que no es valdria
es trebai de reparar
pensant que us agradaria.
Jo ja m'he donat de baixa
coneguent que ja perdia,
que no em profit de sa fatxa
que he tengut de galania;
sabent la gent lo que em passa
nengú me convidaria;
cançons de nenguna classe
el cor meu no n'estudia.
No us penseu tampoc que pugui
dir-vos cap cançó complida;
si amb bocins en faig alguna
conformau-vos desseguida.
Jo me'n vaig cap a veiura
no estic segur que hi arribi.
Se nostra vida és candela
d'ella no tenim sa tira;
per això no porem sebre
es temps que tenim de vida;
'nam deixant es anys enrera,
tots tenim que està en devisa,
com un barco que navega
tots coneixem que s'arrisca
que si un mal temps el replega
per la mar és cosa trista.
Just amb sa mateixa bena
portam tapada sa vista
i només mos volem creure
lo que palpam cada dia,
sense pensar ni preveura
que poguem morir en sospita.
Això és es modo que ensenya
que lo mellò és corretgir-se
i creurer-mos es mossènyer
i en la Santa Fè unir-se.
Així, guardem sa corema
i tots es dias d'anà a missa,
llavor Déu fa lo que vulga
i an es seu gust mos registra.
Jo me'n vaig cap a veiura
no estic segur que hi arribi.
Ara haureu de perdonar
si sa cançó no és polida
perquè es que la va dictar
tantes ànsies duia en via
que li cuidaven privar
sa memori que tenia;
a s'edat li hem de donar
tan sols lo que portaria.
Sa meua ja deu estar
molt més de sa mitjania,
i es seu viatge se'n va
poc a poc, però fa via,
hasta que hi arribarà
i allà no farà estaria
que es càrreg que portarà
trobarà qui el negocia;
per això no tornarà
tant si perd com ganancia.
Si un retrata sa figura,
anc que es sentiment recrua
quan un veu sa fesomia
de pensar que l'ha tenguda
per sa seua companuyia
i ara ja la té perduda
perquè un mort ja no respira
Pensant-hi el cor s'ennivula
de una pena insufrible
Jo me'n vaig cap a veiura
no estic segur que hi arribi.
