Em manau que canti prompte,
jo ho he volgut provar,
vo'n diré dos o tres cobles
que ja estan fetes temps ha.
Jo encara em recorda es dia
que les vaig estudiar
que era es primer de desembre,
l'any passat, en so sembrar,
que no fa un any encara
però poc hi deu faltar
que darrera un en vé un altre
finsus a sé as cap d'allà.
Ara us parlaré de coses
que ja les sabeu temps ha,
però aixina us faré sebre
que no mo heu d'ensenyar.
Déu va fé el món en sis dies
i en es darrer reposà
i per això és es diumenge
com mos varen ensenyar.
I es que no s'ho vuiga creure
ara ho pot anà a buscar
que hi està escrit en sos llibres
p'es que ho vuiga estudiar,
i en ver pres carrera llarga
bona paga guanyarà.
Jo, si ses coses em lliguen,
crec que arribaré a cobrar,
que si hi hagués falta de bisbe
o em pogués fer capellà,
just pareix es meu ofici
de veurem a navegar.
Em manau que canti prompte...
Molt m'agraden ses al·lotes
jo no ho puc dessimular,
enc que tenguin molts mals vicis
que se'ls podrien tombar,
que els porten més perjudicis
que es homens en na a jugar,
que es posen greix en sos rissos
com per una olla trempar,
i no pensen ningún dia
que hagin d'anà a trebaiar.
Tot són puntilles i randes
i gola de festejar
i es posen més de cent gúies
perqué tot els vaigui pla,
que fins en es laç de sa coa
se n'hi arriben a posar.
Jo cont que es deuen fer compte
que així ens han d'enamorar;
emperò els seguirà el quantre
si tots són des meu pensar.
Jo les he sentit vegades
les he 'ribat a escoltar:
Ma mare, que vé tal festa,
i ens hi heu de deixà anar,
però no tenc espardenyes
i me n'haureu de comprar;
llavor també algún "rifacu"
té falta d'enmidonar
o de mudar-li sa randa
que ja es va esfilaguessar.
Ja en passarieu de falta
si jo us ho hagués de comprar!
No pensau més que en xacotes
i si podeu disfrutar.
Em manau que canti prompte...
Ja he dit sa segona cobla
i ara us diré sa tercé,
d'acabà sa vetla és hora
perquè si no us cansaré,
que ja estau farts de sentir-me
i jo de cantar també,
i a l'amo d'aquesta casa
dos paraules li vui dir:
que em dispensi de s'agravi
que li he fet per aquí,
i fins a un altra vegada
si ell ho troba bé així.
Ara me'n vaig cap a casa
perquè es molt llarg es camí,
que abans d'haver dormit gaire
ja serà demà es matí.
Molt aviat sent mon pare
que fa remor per allí
diguent: ses teues vetlades
casi sempre són així;
jo m'estrany que no comprenguis
que llavo ho has de patir.
Jo dic que això són bambades
que un té mentre és fadrí,
i a vós quissà tal vegada
us ha arribat a seguir.
I ell em torní de resposta,
amb una veu just així:
Però a jo ja no em recorda
que això fa molt de temps ha,
que és llarg i no tenc memòria
des dia que em vaig casar.
Em manau que canti prompte,
jo ho he volgut provar...
