Estava la gentil dama
á l'ombra d'una murtera
ab una pìnteta d'or
pentinant sa cabeyera;
en l'altra má té un miray
per mirar sa cara bella.
Quan se va haver pentinat
á su-baix d'una font fresca,
ella sent una ramor
y ficsa sos uys en terra;
veu venir una serpent
que axeca 'l cap y 'l redreça.
«¡Ay mesquina, válgam Deu,
válgam Jesús y la Verge,
ò ma vida será curta,
ò 'm vendrá una forta pena!»
-Jo som un rey encantat,
no vos retgireu, Comtesa,
fa set anys patesch per vos
y altres set per lo meu reyne.
Si voleu venir ab mi
serèu la estimada meua,
serèu duquesa de Troya
ab mes poder que la Reyna.
-Som maridada ab el Comte,
may li faré cap ofensa.
La reyna los escoltava
goytantlos d' una finestra;
escolta axò que l' rey diu,
no 'l que Diana contesta;
y plorant y suspirant
tota enutjada se 'n entra,
fent retronar el palau
ab sos llaments y ab ses quexes.
El Rey perque se sossech
se 'n va á fer una cacera...
La Reyna convida als comtes
á diná á la seua taula,
y estant á mijan dinar
d'esta manera los parla:
-Tots sou uns bons cavallers
que teniu la dona honrada,
fora 'l Comte de Florença
qui la té molt descarada,
que n' es l' amiga del Rey,
amiga y amistançada.
Un al altre 'ls comtes deyan:
«Diana té bona fama.»
-Callau, Reyna portuguesa,
filla de sanch renegada,
que si 'l Rey cuydás de s' honra
ja 'us hauria aparedada.
La Reyna es treu un tapí
y ley tira per la cara.
El Comte d' empeguehit
s' axeca y fuig de la taula;
mana ensellar el cavall
y correns se'n torna á casa...
Diana que 'l veu venir
sa posa molt afeytada
y á rebrel, tota joyosa,
va al capdevall de l' escala,
caminant braços uberts
per donarli una abraçada.
-¿Còm vos ha sabut, bon Comte,
el dinar d'hont veniu ara?
-Llévatd de davant mi, perra,
depártat, perra malvada,
que á la taula de cal Rey
m' han afrontat per ta causa;
sé qu' ets amiga del Rey;
li serveys de enamorada.
-Anemhi á que 'us ho desmenten,
devant mi, á la meua cara;
digaulos que menten, Comte,
digauho á les seues barbes;
si teniu muyer polida,
mes que polida es honrada.
-Digues la confessió,
que has de morir degollada;
morirás aquesta nit
baix de la creu de ma espasa.
-Comte, si 'm heu de matar
feune venir ma Diana.
Se 'n va entrar dins un estudi
á resar per la seua ánima:
y allá en els peus de un sant Cristo
va romandre agenoyada.
-Vina, fiyeta de Deu
fiyeta de la meua ánima,
á 'n aquest jo t'encoman
que 't fará de pare y mare.
El Comte me vol matar,
y sense cap culpa 'm mata.
Com ton pare m' haurá morta,
la gargamella tayada,
agafarás el meu cap
y 'l rentarás tres vegades
ab aygo de soliman
y aygo fresca llimonada;
pòsal llavó en la bacina,
la millor, feta a Granada,
tápal ab la tavayola
que veges mes ben brodada,
y 'l durás axí á cal Rey
com el Rey estiga á taula...
-Tenga, tenga, senyor Rey,
prenga aquest plat de maçanaes.
-¿Còm dus fruyta tan novella?
-Perque á la Reyna li agrada;
per ella será ben dolça
si per mi n' es molt amarga.
El Rey destapa aquell plat
y veu el cap d' una dama,
ab lo girant de sos uys
conegué que era Diana.
«Set anys d'enamorament
per vèuret desfigurada!
Ay Diana de ma vida,
¿qui la vida t' ha llevada?»
-El meu pare senyor Rey
per la Reyna malparlada.
-Als qui t' han llevat la vida
jo los tench de llevar l'ánima.
Al sendemá de matí
troban la Reyna estirada;
al Comte tayan el cap,
la justicia ho demanava.
Llavó el Rey va cridá als comtes
perque tornassen la fama
á Diana, que si es morta,
altra Diana quedava.
El Rey va casarse ab ella
y va esser reyna d'Espanya:
si Diana era polida,
sa fiya molt mes encara.
