Abans de trencar el dia,
abans de sortir el sol
li han enramades les portes
y les finestres de flors.
No l' ha feta l' enramada
cap pagès ni cap mosson,
qui l' ha feta es don Francisco,
el fill del Emperador.
Qui l' ha feta l' enramada
se 'n va abaix del seu balcó,
y tocant una viola
li canta aquesta cançó:
«Rosa fresca, rosa bella,
ramell de la bona olor,
si sabesseu, vida mia,
lo mal qu' es el mal d' amor,
pensariau que jo n' era
vostro primer aymador
y que sempre serèu, sempre,
la estimada del meu cor.
jo pogués dormir, senyora,
una nit sense temor
dins una cambra tancada,
en un llit de flors amb vos...»
-Si aquest gust teniu, gran jove,
anit seria ocasió,
que 'l marit es á la caça
per les planes d' Aragó.
-Si 'l marit es á la caça,
mal lo cacen á ell els llops,
y les áligues li mengen
els seus cans y 'ls seus falcons;
ò, á lo bo de la cacera,
mal li surtan malfactors
y li peguen punyalades
fins atravessarli 'l cor.
Com deya aquestes paraules
toca á la porta 'l senyor.
-Devalla á obrir, estimada,
al marit y servidor.
-Baxauhi sens por, senyora,
anau á obrir al traydor,
jo 'm amagaré pel porxo
ò botaré pel balcó...
-¿Què tens,, què tens, muller mia,
que has mudada la color?
¿Tens algun amich á casa
y me vens amb falsa amor?
¿Has feta pau amb el moro
y vas de trahiciò?
¿ò has tastat del vi que dona
als qui 'n beuen tremolor?
jo no he fet pau amb el moro
ni 'us vaig de trahició,
sino qu' he perdut les claus
que tancan el dormidor
-No tremolis per les claus,
¿tremolarás per axò?
Si les claus eran de plata
ja te les faré fer d'or.
¿De quí s' es aquesta capa
que veig en el penjador?
-Vostra, vostra, que el meu pare
l'ha enviada vuy per vos.
-Dona gracies á ton pare,
digues qu' estim el favor,
mes á mi no 'm mancan capes
de tan bones ò millors.
¿De quí es aquella espas
que veig en aquell recó?
-Vostra, vostra, que 'l meu pare
també l' envia per vos.
-jo conech aquesta espasa,
tu 'm vas á traició;
l' espasa es de don Francisco,
el fill del Emperador.
Con sentí axò don Francisco
se va amollar pel balcó.
Ella als peus se li agenoya
y li demana perdó.
-Jo vuy que ton pare venga,
que veurá la teua mort...
-Ací teniu vostra fiya
que m' ha fet traició;
he volgut que vos venguesseu
per matarla davant vos.
-Cavaller, no la deshonres,
honrada la 't doní jo.
-Axequèt idò, senyora,
per aquest pich te perdon,
pero si un altre hi tornas
no hi haurá remissió!...
-Bondat, Bondat, senyoreta,
sopa prest, colguèt dejorn,
jo me 'n vaig á la caçada,
fins demá vespre no torn...
Ella ha sopat y se colga
com ho mana el seu senyor,
y al cap d' un poquet que geya
á la porta sent tres tochs.
-¿Quí es qui toca á la porta
y no me dexa dormir?
-Senyora, som don Francisco
que vos vench á devertir.
-Vaya, vaya, don Francisco,
que la nit es per dormir.
-Si no devallau, senyora,
me trobareu mort ací.
-Ja cridaré á mes cambreres,
que vos baxarán á obrir.
-Jo no vuy, no, les cambreres,
vos matexa heu de venir.
Devalla en camía blanca
y çabateta tapí.
Mentres que obria sa porta
ell n' hi apaga el candelí.
-Vaya, vaya, don Francisco,
no 'u soliau fer axí,
sino content y alegre
les hores d' estar ab mi.
-Callau, que ara he mort un homo
y m' encalça l' esgotzir;
si la claror del llum veya
sabria que som ací.
-no tengau por, don Francisco,
el temps qu' estarèu amb mi.
Ella se 'n puja á la cambra
y ell darrera la seguí.
Con va esser dalt de la cambra
li lleva los borceguins
y li axurria les cames
d' aygos fines d' alambichs.
Li dona camía blanca,
li prepara 'l millor llit
y sens dirse cap paraula
els dos se 'n van á dormir.
Tocan hores y mes hores
cap dels dos no pot dormir.
Con el dia s' acostava
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
no'u soliau fer axí,
sino content y alegre
les hores d' estar amb mi.
-Pensava amb el cavaller
que jo vaig matar anit;
si deu ser al purgatori
ò si al infern deu patir.
-¿Còm ha nom el cavaller
que haveu mort aquesta nit?
-L' homo qui de dones fia
de mort no pot defallir,
ventará dalt de la forca
ò dará 'l cap al botxí.
-Mala paga me donau,
que no vos fiau de mi.
-Ja que tant ho voleu sebre
ara vos ho vaig á dir;
les senyes del mort, senyora,
son les del vostron marit.
-Millor, millor, don Francisco,
mes prest ne serèm sortits.
Con sent aquestes paraules
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
¿de que suspirau axí?
-Ara n' estava pensant
¿de quí son els vostros fiys?
-Vsotros, vostros, don Francisco,
del mes gran al mes petit,
Mentres diu estes paraules
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
¿de què suspirau axí?
-Ara n' estava pensant
de fervos fer un vestit,
una saboyana blanca
forrada de carmesí.
Con sent aquestes paraules
se 'l mira de fit á fit:
-Ay no, axò no es don Francisco,
es el traydor del marit.
-Crida, crida á don Francisco,
per ell vas ara á morir.
Ell desembayna l' espasa:
-Agenoyèt á su aquí,
ab la fuya d' esta espasa
el cor te tench de partir.
-Marit, abans de matarme
quatre mots dexaume dir.
Tragué 'l cap á la finestra
y estes paraules va dir:
«Escoltau dones casades,
preniu exemple de mi,
con tendrèu el marit fora
á ningú baxeu á obrir.»
A la primer espasada
Son marit la malferí,
la segona cau en terra
y á sa derrera morí.
Abans de trencar el dia,
abans de sortir el sol
li han enramades les portes
y les finestres de flors.
No l' ha feta l' enramada
cap pagès ni cap mosson,
qui l' ha feta es don Francisco,
el fill del Emperador.
Qui l' ha feta l' enramada
se 'n va abaix del seu balcó,
y tocant una viola
li canta aquesta cançó:
«Rosa fresca, rosa bella,
ramell de la bona olor,
si sabesseu, vida mia,
lo mal qu' es el mal d' amor,
pensariau que jo n' era
vostro primer aymador
y que sempre serèu, sempre,
la estimada del meu cor.
jo pogués dormir, senyora,
una nit sense temor
dins una cambra tancada,
en un llit de flors amb vos...»
-Si aquest gust teniu, gran jove,
anit seria ocasió,
que 'l marit es á la caça
per les planes d' Aragó.
-Si 'l marit es á la caça,
mal lo cacen á ell els llops,
y les áligues li mengen
els seus cans y 'ls seus falcons;
ò, á lo bo de la cacera,
mal li surtan malfactors
y li peguen punyalades
fins atravessarli 'l cor.
Com deya aquestes paraules
toca á la porta 'l senyor.
-Devalla á obrir, estimada,
al marit y servidor.
-Baxauhi sens por, senyora,
anau á obrir al traydor,
jo 'm amagaré pel porxo
ò botaré pel balcó...
-¿Què tens,, què tens, muller mia,
que has mudada la color?
¿Tens algun amich á casa
y me vens amb falsa amor?
¿Has feta pau amb el moro
y vas de trahiciò?
¿ò has tastat del vi que dona
als qui 'n beuen tremolor?
jo no he fet pau amb el moro
ni 'us vaig de trahició,
sino qu' he perdut les claus
que tancan el dormidor
-No tremolis per les claus,
¿tremolarás per axò?
Si les claus eran de plata
ja te les faré fer d'or.
¿De quí s' es aquesta capa
que veig en el penjador?
-Vostra, vostra, que el meu pare
l'ha enviada vuy per vos.
-Dona gracies á ton pare,
digues qu' estim el favor,
mes á mi no 'm mancan capes
de tan bones ò millors.
¿De quí es aquella espas
que veig en aquell recó?
-Vostra, vostra, que 'l meu pare
també l' envia per vos.
-jo conech aquesta espasa,
tu 'm vas á traició;
l' espasa es de don Francisco,
el fill del Emperador.
Con sentí axò don Francisco
se va amollar pel balcó.
Ella als peus se li agenoya
y li demana perdó.
-Jo vuy que ton pare venga,
que veurá la teua mort...
-Ací teniu vostra fiya
que m' ha fet traició;
he volgut que vos venguesseu
per matarla davant vos.
-Cavaller, no la deshonres,
honrada la 't doní jo.
-Axequèt idò, senyora,
per aquest pich te perdon,
pero si un altre hi tornas
no hi haurá remissió!...
-Bondat, Bondat, senyoreta,
sopa prest, colguèt dejorn,
jo me 'n vaig á la caçada,
fins demá vespre no torn...
Ella ha sopat y se colga
com ho mana el seu senyor,
y al cap d' un poquet que geya
á la porta sent tres tochs.
-¿Quí es qui toca á la porta
y no me dexa dormir?
-Senyora, som don Francisco
que vos vench á devertir.
-Vaya, vaya, don Francisco,
que la nit es per dormir.
-Si no devallau, senyora,
me trobareu mort ací.
-Ja cridaré á mes cambreres,
que vos baxarán á obrir.
-Jo no vuy, no, les cambreres,
vos matexa heu de venir.
Devalla en camía blanca
y çabateta tapí.
Mentres que obria sa porta
ell n' hi apaga el candelí.
-Vaya, vaya, don Francisco,
no 'u soliau fer axí,
sino content y alegre
les hores d' estar ab mi.
-Callau, que ara he mort un homo
y m' encalça l' esgotzir;
si la claror del llum veya
sabria que som ací.
-no tengau por, don Francisco,
el temps qu' estarèu amb mi.
Ella se 'n puja á la cambra
y ell darrera la seguí.
Con va esser dalt de la cambra
li lleva los borceguins
y li axurria les cames
d' aygos fines d' alambichs.
Li dona camía blanca,
li prepara 'l millor llit
y sens dirse cap paraula
els dos se 'n van á dormir.
Tocan hores y mes hores
cap dels dos no pot dormir.
Con el dia s' acostava
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
no'u soliau fer axí,
sino content y alegre
les hores d' estar amb mi.
-Pensava amb el cavaller
que jo vaig matar anit;
si deu ser al purgatori
ò si al infern deu patir.
-¿Còm ha nom el cavaller
que haveu mort aquesta nit?
-L' homo qui de dones fia
de mort no pot defallir,
ventará dalt de la forca
ò dará 'l cap al botxí.
-Mala paga me donau,
que no vos fiau de mi.
-Ja que tant ho voleu sebre
ara vos ho vaig á dir;
les senyes del mort, senyora,
son les del vostron marit.
-Millor, millor, don Francisco,
mes prest ne serèm sortits.
Con sent aquestes paraules
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
¿de que suspirau axí?
-Ara n' estava pensant
¿de quí son els vostros fiys?
-Vsotros, vostros, don Francisco,
del mes gran al mes petit,
Mentres diu estes paraules
don Francisco fa un suspir.
-¿Què suspirau, don Francisco?
¿de què suspirau axí?
-Ara n' estava pensant
de fervos fer un vestit,
una saboyana blanca
forrada de carmesí.
Con sent aquestes paraules
se 'l mira de fit á fit:
-Ay no, axò no es don Francisco,
es el traydor del marit.
-Crida, crida á don Francisco,
per ell vas ara á morir.
Ell desembayna l' espasa:
-Agenoyèt á su aquí,
ab la fuya d' esta espasa
el cor te tench de partir.
-Marit, abans de matarme
quatre mots dexaume dir.
Tragué 'l cap á la finestra
y estes paraules va dir:
«Escoltau dones casades,
preniu exemple de mi,
con tendrèu el marit fora
á ningú baxeu á obrir.»
A la primer espasada
Son marit la malferí,
la segona cau en terra
y á sa derrera morí.
