A les hortes del Rey moro
una mala herba hi havia,
qui tastava d'aquella herba
prenyada se 'n romania.
L'infanta dona Isabel
volgué esser la agosarada
que va tastar d'aquella herba
y va romandre prenyada.
Un dia son pare 'l Rey
tot dinant se la mirava.
-Mon pare, ¡de qué 'm mirau?
¿de què 'm mirau tant, mon pare?
-No 't tench de mirar, ma filla,
si sembla qu' estás prenyada?
-No hi estich, mon pare, no,
les aygos m' han opilada...
Feren venir vuyt doctors,
los millors de dins Granada,
quatre li tocan el pols,
quatre li miran la cara;
tots digueren á la una:
«Esta al-lota está prenyada;»
mes per no retgirá al Rey
diuen qu' estava opilada.
Sols una de ses cambreres,
una no mes, ho sabia,
la que la serveix á taula
y la calçava y vestia.
Un dia la va enutjar
maltractantla ab fellonía.
La cambrera li va dir
que haviat la hi pagaria;
que se 'n iria á la Reyna
y que tot la hi contaria...
-Bon dia, senyora Reyna.
-Bon dia, criada mia.
-Un pas vos vench á comptar
si 'm assegurau la vida.
-La vida que Deu t' ha dada
ben assegurada siga.
-L' infanta dona Isabel
dos infants parits tenia,
y si 'us dich que va pels tres
no vos diré cap mentida.
Quant la Reyna sent axò
en terra cau esmortida...
-Vina aquí tu, mala infanta,
vina aquí tu, mala filla,
si lo que m'han dit es ver
dins un foch te cremaria,
si lo que m' han dit es fals
per reyna 't coronaria.
-No cregueu axò, ma mare,
no 'u cregueu,no, mare mia,
tan donzelleta som jo
com á l' hora que 'm parireu.
Mentres diu estes paraules
les dolors del part sentia.
-Despatxaume prest, ma mare,
dexaume anar, mare mia,
que tench les dames que brodan
y el fil d' or les mancaria.
Mentres pujava l' escala
el minyonet ja naxia.
-¡Vina aquí, comte Guavany,
miray de la meua vista!
Treu el cap á la finestra,
veu el comte qui venia.
-Vet aquí 'l minyonet teu,
cèrcali blanca la dida;
si la lletera n' es blanca,
el minyonet ne seria;
no 'l dones á cap vilana
que 'l minyó s' enlletgiria;
cerca una bona senyora
que siga de cortesía.
Mentres diu estes paraules
el Rey á la sala arriba.
-¿Què portas devall la capa
que 'm causa malincolía?
-Me-les tenres, senyor Rey,
per una dona prenyada.
-¿Me 'n voldrias dar un quern,
que les donaré á l' Infanta?
-Que 'm perdon el senyor Rey,
que me les han ben comptades,
y si n' hi mancava cap
la prenyada se afollava.
Mentres feya esta resposta
sent l' infantó que plorava.
El Rey axeca la má
per pegarli bofetada.
-No façau tal, senyor Rey,
que jur pel nom del meu pare
que vos mouria unes guerres
que may foren acabades.
