Molt trista anava l'infanta,
molt trista i empensativa.
El rei, perquè era es seu pare,
li va dir aquè tenia.
—Com és que no m'ha casat,
ni tals cuidados tenia?
Ja ho podria ésser casada
amb condi de Moreria.
—Amb aquell ja no pot ser,
que en té infants i muier viva.
Digues-me què tenc de fer
per tu poder ser casada.
—Ell ne pot fer un convit
i dur-lo a la casa sia.—
Ell ne va fer un convit
i el va dur a la casa sia.
Com varen haver dinat,
a tots els 'nava engegant,
i condi de la Moreria
se l'anaven recabant.
—Jo també, si m'engigassen,
jo també me n'aniria.
—Ja saps que havies promès
casatoris amb ma fia.
—Jo ja n'hi havia promès,
però l'hi deia per riure.
—Has de matar ta muier
o tens pena de la vida.
—Matar ma muier no pot ser,
que Déu me castigaria,
que en té un hicu petit,
de gana s'hi moriria.
—Si pes matí no l'has morta,
t'hi aniran béns i la vida.—
Se'n va anar d'aquelles cases,
molt trist i empensatiu.
—Què és això, condi mio,
condi de la meua vida?
—Saps el rei què m'ha dit?
Que t'he de llevar la vida.
Si pes matí no t'he mort,
m'aniran béns i la vida.
—Fé'm un vestidet de dol
i passa'm a Moreria.
Jo et cuidaré dets infants
tan bé com sa que hi vendria.—
En nom de Déu, 'ribà s'hora
que s'havien d'anar as llit.
Deixaren sa porta oberta,
no l'hi solien deixar;
deixaren els hicus fora,
no els hi solien deixar.
Li va dir: —Com vols morir,
aufegada o a punyalades?
—Aufegada vui morir,
per la teua honra i la mia.—
Li calava sa mà as coll,
l'estrenyia i no poria.
—Deixa'm veure es més petit,
per dar-li sa despedida.
—No ho veuràs es més petit
en tota la teua vida.
—Deixa'm veure el majoret,
per dar-li la despedida.
—No ho veuràs el majoret
en tota la teua vida.
—Deixa-me'n dir tres paraules
per sa darrer despedida:
Jo an el rei no l'hi perdon,
ni an el rei ni a sa fia,
perquè ja em va fer matar
un germanet que tenia,
i ara em vol fer matar a jo
per bé honrar-la sa fia.—
Dient aquelles paraules,
ella va caure esmortida,
i condi de Moreria
tot dret en el cel va anar.