Don Joan y don Ramon
escuses d'una caçada
sen anaren á un born
y junyiren á llançades.
Don Joan romangué mort,
don Ramon poch li mancava.
Sa mare estava al terrat
estenent blanca bugada.
Veu venir son fill Ramon
ab el calor tremudada.
-Mon fill Ramon, ¿qué teniu?
les colors vos veig trencades.
-Mare, de saynarme vench,
les saynies s'han soltades.
-Mal renech d'un tal barber
que no ha sabut embenarles.
-Ma mare, no 'l flastomeu,
que no me'n donará d'altres.
Jo'm moriré en el castell
y ell es mort á dins la plaça.
-Pujau dalt fins á la cambra,
trobarèu vostra muller
partera d'un infant mascle.
-No m'empaig de ma muller,
ni del fill puch empatxarme,
que no'n he de viure tant
per vèureli portar armes.
Jo i mon cavall valent
portam vint y nou llançades,
el cavall ne porta nou
y el cos meu totes les altres.
Jo moriré a mitja nit
y el cavall á trenca d'auba.
El meu cos l'enterraèu
davant l'altar de Sant Jaume,
y el cavall l'enterrarán
en el peu de la murada.
Feu posar damunt mon vas
m'espasa y les altres armes;
y els qui passen porán dir:
Bon repòs ne prenga l'ánima
daquest cavaller valent
que n'es mort per la batalla.
