¿Fins açí us heu arribat,
ramell de la vida mia?
Mon cor tenia tristor
i ha cunquistat alegria.
Em varen dar una nova
no molt temps ha, s'altre dia:
que 'm que tengués vuluntat
en vós no hi conversaria.
¡Volen que renunciem
tota sa nostra alegria...!
¡Jo no sé com pot sé això
dunar-me vós despedida!
Molts són que vus acunseien
que mudeu es pensament,
que a mi 'm duneu despedida
i prengueu per altre vent.
Si m'heu de da despedida
antes dumau-m'u entenent,
que us vui demanà perdó
en so poc sebre que tenc.
Molts que per el món naveguen
no saben el meu intent;
vu'l diré si'l vuleu sebre
anit que'm serà avinent.
Fins açí, etc.
Ara mus volen privà
que cunversem naltrus dos;
però no se lugrarà
si'm deis la veritat vós.
Sense haver-me'l demanat
un cunsei vus dunaria:
anau mantenguent l'amor,
visqueu vós amb alegria.
Si'ns turnàssem a encuntrà,
si no's per ara, algun dia,
i en vós jo hi pugués parlà
aquesta rahó e.us diria:
¿A on és aquella amor
qu'hem purtàveu algun dia,
i em dunàveu entenent
que mai no m'ublidaríeu?
Es cert que no'm declaràveu
es pensament que teníeu,
i sa gran tonta de jo
ni menus e.u cunexia.
¡Ja m'he viscut finssus ara
en el món embebeïda!
Es cert qu'hauré de mudà
es pensament que tenia
de dur-vus dins la memori
en el món mentres viuria.
Direu que no'm cunexeu
per majó desgràcia mia...
Com si mai m'haguésseu vist
pigàreu per altra via.
