Cançoner de les Pitiüses

A la vila de Tolosa n'hi ha tres estudiants que segueixen els estudis per poder ser capellans. I n'hi havia tres al·lotes, tres al·lotes breviants, i es tiren de matxacades, matxacades van tirant. Ses al·lotes van sentides, justeci van demanant. No les baixen baix d'una hora, que a sa presó els van portant, i es més petit que hi havia nit i dia va plorar, i es més gros l'aconsolava: —Germà meu, no ploris tant, que en tenia un germà en França, seguí del duc de Roan, mataria batle i jutge i tots los seus escrivans.— I el jutge se l'escoltava per una retxa molt gran, i los deia: —Callau, presos, que d'aquí ja vo'n trauran.— I a les dos de la tarda los dugueren paper blanc, i a les quatre de sa tarda en es suplici els van portant. Mentre els pengen i despengen, el seu germà està arrimbant. Pregunta a la botiguera: —Aquest brogit que sent tant? —Allí pengen i despengen tres pobrets estudiants. —Callau, callau, botiguera, que tots tres me són germans. Digueu per quina drecera més prompte hi puc 'nar rimbant. —Passi per sa carretera i per ses planes i camps.— Ja baixa del cavall negre, ja puja en es cavall blanc; ja desembeina s'espasa, picà el coll an el cavall; de tant que el cavall corria, ses pedres van foguetjant. —Dones que estau abraçades, departau's per un instant, que l'infant que duis al ventre no puga pendre cap dany.— Quan va esser al cap de la forca, va sentir el darrer badai, i amb la punta de l'espasa del coll li taià el dogau, i un bessu per cada galta: —Déu perdó los meus germans! I amb sang del senyor jutge jo m'hi rentaré les mans, i amb sang de ses al·lotes es cavalls hi nedaran, i a la vila de Tolosa de jo se'n recordaran.