Del món ningú ha pres sa mida
ni sap es millions que hi ha,
cap home ha tengut prou vida
per arribà a's cap d'allà.
Cada nació domina
lo que an es seu mando està,
i an es moros de Melilla,
perquè es varen sublevar,
els dàren una pallissa
que els cuidaren desnegrar;
sa sang derramada allina
n'hi hauria hagut per regar
tot es pla de ses Salines
i arribaria a la mar.
Això és una heretgia
que la faria privar:
ses armes les tiraria
an es fondos de la mar
i si baraies volien
que es pigassen amb sa mà.
Fora tanta tirania,
que això no es pot comportar;
tots som germans -mos ho diuen-
i per què ems de maltractar
ni fer tantes dolenties
que Déu no ens pot perdonar?
Aquest món són quatre dies,
poc temps hi podem estar.
Llavò, en madurar ses figues,
ja comencen a allistar;
es que no estan en ses quintes
no hauran de pelegrinar.
Es qui no ha sortit d'Eivissa
en té molt poc que contar,
que és un illa molt petita,
rodada d'aigua de mar,
i és pintoresca i polida
d'un clima sec i molt sà;
sa gent pot viure tranquila
si té salut i menjar.
Per altres parts no és aixina
que un sempre té de lluitar
Del món ningú ha pres sa mida...
Si el feren sense plantilla,
no es varen equivocar,
tot va marxant i camina
i és un rellotge molt car,
perquè espera i estudia
tots es moments que hi ha,
i es veu sa gran meravella
de tot lo que Déu crià.
És un jardí d'alegria
p'es que la pot disfrutar,
però està mal compartida
tanta riquesa que hi ha:
un té molt i s'altre, mica,
i es compta és mal d'arreglar.
Es pobres passen sa vida
matant-se de trebaiar;
después de tanta fatiga
els toca es dolent menjar.
Altres porten sa levita
i es volen fer respectar,
han amillorat s'hisenda
i ara es poden recreiar.
Jo he de baixar a peu a Vila,
si no tenc sous per pagar,
i si se botiga no em fia
sé que em toca es dijunar.
Del món ningú ha pres sa mida...
Per molt que un corri i camini
no troba felicidat,
segons es modo de viure
porta més dificultats
S'ambició mos mortifica
i mos fa viure atormentats:
qui és pobre, enricar desitja,
qui és fadrí vol ser casat;
i si és una al·lota fadrina
que no tengui enamorat,
ja no pot dormir tranquila:
volta, es gira de costat,
pensant si quedàs per tia,
¡Quin càstig tan carregat!
Es diumenge es ben pantina
i es renta de cap a cap,
i es posa una camia
d'aquelles coll escotat
que tenen tanta puntilla
i en es faldar, festonat,
i sembla una bailarina
d'aquelles de dins ciutat.
Si algú li pareix mentida,
jo sé cert que és veritat,
ses dones d'avui en dia
tenen es jocs carregats;
fan jocs de mans i estudien,
saben més que es abogats.
Vaig a canviar d'article
que en aquest ja l'he acabat;
jo us hi tret aquest exemple,
quissà us hauré agraviat.
Si vos aconteix aixina
m'ho haureu de dispensar;
a ses al·lotes fadrines
desig que es puguen casar,
passar-se una bona vida
i d'aquest món disfrutar.
Del món ningú ha pres sa mida...
