Una pastora amorosa
s'enamorà d'un pastor
i es trobà molt afrontada
an es peus del confessor.
Va dir: -Pare, confés jo,
així Déu del cel m'ajut,
si heu conegut amor
en ses vostres joventuts.
-Jo al món vaig renunciar
d'ençà que tals hàbits duc.
-De Déu ne visc apartada
d'encians n'he conegut.
-Pastora, deixau anar
aquestos mals pensaments,
digueu es deu manaments
que mos ensenyen guardar.
-Jo tots els he anat rompent
per el pastoret amar.
En es primer manament
me n'acús en gran dolor
perquè he deixat d'amar a Déu
per amar lo bon pastor.
i en el segon, he jurat
que encara que ho fos ingrat
no m'apartaria d'ell.
I en es tercer manament,
no he oid missa cumplida
I sempre he estat devertida
mirant per on lo veuria.
En el quart manament,
pare i mare no he honrat
per anar al bon pastor.
El quint diu: No hem de matar,
però he desitjat la mort
perquè em dónen combat fort
per apartar-me d'ell.
I en el sisé manament...
pare, jo no li dic res.
No ho serà tan ignocent,
ja ho pot tenir per entès.
I en el seté me n'enduit
de casa tot lo millor;
llavor mos ho repartiem
entre jo i el bon pastor
...................................
a Déu li deman perdó
i a vós pare, penitència.
Penitència, no et puc dar,
que no tenc de Déu llicència;
que som es mateix pastor
que et 'vies enamorat.
-Ara iò, confessa't tu,
que jo ja estic confessada.
La pastora en dir això
quedà morta i estirada
