Cançoner de les Pitiüses

La pastoreta amorosa s'enamorà d'un pastor. Se'n trobà molt afrontosa en es peus des confessor diguent; —Pare confessor, així Déu del cel m'ajut, qui no ha conegut amor en ses seves jovintuts? —Jo an el món he renunciat, d'ancian es hàbits duc. Pastora, deixau anar aqueixos mals pensaments, i sí us voleu confessar digueu es deu manaments. —Aqueixos deu manaments Déu mos l'ha dat a gordar. Cada dia els vaig rompent per al pastoret amar. He deixat d'amar a Déu per amar el bon pastor. El segon, també hi jurat, encara que em fos ingrat, no m'apartaria d'ell. En el tercer manament, no he oït missa complida; sempre n'he estat devertida pensant si el veuria a ell. En quartè manament, pare i mare no he honrat; sempre els he despreciat per amar lo bon pastor. En el quint, he desitjat a més de quatre la mort, perquè em daven combat fort perquè em desampartàs d'ell. Jo de casa me n'enduia de tot lo bo i lo mellor; llavò mos ho repartíem allí, jo i el pastor. En el sisè manament, pare, ja no li dic res; vostè no és tan innocent, ja ho pot tenir per intès. En el setè manament li deman penetenci. —Penetenci no te'n don, que de Déu tal dret no tenc, que jo som aquell mateix que t'enamorares d'ell. —I ara, confessa't tu, que jo ja estic confessada.