Don Enrich surt ab don Blasco,
á caçar se'n van los dos
y don Blasco ab traydoría
tira, y mata al seu senyor.
Axi que 'l té mort á terra
se'n va á veure á Blancaflor,
y la troba que plorava
guaytant dalt del mirador.
-¿Qué teniu vos, dona bella,
per qué plorau, Blancaflor?
-Plor que veig tornar don Blasco
y no torna 'l meu senyor.
-Ni tornará; estès á terra
en bosch de gran espessor,
marts i genetes se 'l menjan
y los cuchs de Faraó.
-Ay callau, callau, don Blasco,
lo mateix faran de vos.
-Callau, callau, dona bella,
que no faça en vos pitjor.
-Ell no 'u farèu, no, don Blasco,
qu' heu d' esser lo meu senyor.
La agafa per les mans blanques
y baxan al dormidor.
-Desvestiuvos, gentil dona,
desvestiuvos, Blancaflor.
-Vos despullauvos, don Blasco,
com solia 'l meu senyor.
Ell se deslliga s'espasa,
ell se descorda 'l gipó
y al llevarse les sabates
desfent un un del cordó,
ella l'espasa matexa
li clava su 'l mitg del cor.
-Don Blasco, axó es la revenja;
axí's matan als traydors...
L'endemá 'l cap de don Blasco
penjava en el mirador.
Lo bon Rey com ho va sebre
va dir aquestes rahons:
-Ben haja la bella dona,
ben haja la Blancaflor
que tan prest se 'n es venjada
de la mort del seu senyor.
