Cançoner de les Pitiüses

Don Enric i don en Blasco i a caçar se'n van es dos, i don Blasco amb traïdoria tira i mata el seu senyor, i quan el té mort en terra va anà a veure Blancaflor. La va trobar que plorava, guaitant dalt es mirador. —Què teniu, dona bella? Per què plorau, Blancaflor? —Perque veig que ve don Blasco i no torna el meu senyor. —No tomarà, estès a terra dins bosc de gran espessor, marts i genetes se'l mengen en es cucs de faraó. —Callau, callau, don en Blasco, no facen de vós pitjor. —Callau, callau, dona bella, no faça el mateix de vós. —Ell no ho faran don en Blasco, que heu d'esser lo meu senyor. Despuiau's aquí, don Blasco, com feia el meu senyor.— Descordant-se una sabata, desfent-se un nu de cordó, amb la seua espasa mateixa li va atravessar el seu cor. El sendemà dematí penjà es cap en es balcó. I el bon rei, quan ho va sebre, va gastar aquesta raó: —Benhaja la bella dona, benhaja la Blancaflor, que tan prompte ha pres venjança de la mort del seu senyor.