Sa vida de Sant Isidro,
que es seu viure era molt bo,
una vida declarada
i explicada en un sermó;
mossènyer la predicava,
jo l'escrivia en mon cor,
per poder-la dir an es altres
que no sàpien res d'això.
Vós volgueu-m'hi ajudar,
Sant Isidro, amb gran valor.
De petitet n'aprengué
s'ofici de llaurador,
i es va calar de criat
a casa d'un gran senyor.
As matí, quan s'aixecava,
amb bona devoció
es senyava i persignava,
i s'oferia al Senyor,
junt amb es parei de bous
i es saquet de sa llavor,
i se n'anava an es terç
a fer de bon llaurador.
Es sacrifici des dia
l'oferia an el Senyor,
que a tot lo que sembraria
li donàs bendició,
proveint per ell i l'amo
i tota generació:
cuquets, pardals i formigues
que hagués criat el Senyor.
N'hi havia un conventet
allí prop p'alrededor;
ell ho tenia d'estil
d'anar-hi a fer oració,
d'encendre ses llantietes
i fer llum an el Senyor,
i oir el Sant Sacrifici
amb molta devoció.
—
En aquell temps s'estilava
que en sebre d'un criat bo,
tots el sostreien a l'amo:
«Vina amb mi, estaràs mellor».
Isidro amb tanta prudència
no s'escoltava ningú,
ell li feia es gust a l'amo,
complint s'obligació:
«Que si de criats te fies
poc batre treuràs des vents,
Que se'n va per ses esglèsies
a buscar divertiments
i tengues per cosa certa
que perd sa meitat des temps».
L'amo amb això va quedar
tot ple de mals pensaments.
Voreu lo que va passar,
li digué: «Escolta'm, Isidro,
lo que tens de fer demà,
tens d'anar a quatre pobles
un d'assí s'altre d'allà,
retirats són uns des altres,
feina tendràs en ser allà».
Isidro amb tanta prudència
de tot es va encarregar,
i l'amo ha determinat
que el vol experimentar
se'n va anar dalt un putxet
que més amunt d'allí hi ha,
es girà per cada banda
i Isidro p'en lloc faltar,
i es girà devers es ters
veu tres pareis a llaurar,
es d'enmig ho era seu,
es altres no els coneixia,
dos hòmens, vestits de blanc,
com ells altres no hi havia,
es va posar pes camí
fins a tant que hi va arribar,
li digué: « Escolta'm Isidro,
m'has de dir sa veritat,
qui eren es ajudants
que duies as teu costat».
Ell li va dir: «Amo meu
jo ajudant no n'he vist cap».
L'amo ja li va respondre
parlant-li un poc enfadat:
«¿A què has de fer negar-m'ho
pes meus uis m'ho he mirat».
I llavonses repararen
que era Déu que li ajudava
que en sa seua arada sola
tres solcs en via portava
que era algun àngel del cel
que Déu li havia enviat
a proveir-li sa terra
pes temps que ell havia faltat.
—
En aquell temps s'estilava
un costum que era molt bo,
que es fadrinet que servia
de criat o llaurador,
ell li pagava amb terra
lo que fos just i raó;
sa quintaneta d'Isidro
ja va madurar primer,
va ser ben llest a segar-ho,
sa garbelleta va fer
llavor segà sa de l'amo
quan era madur també
sa garbera molt més grossa
que hi havia amb un sementer,
i quan varen 'ver batut
es munts iguals varen ser.
L'amo que va veure això,
ja no va poder callar;
i li digué: «Escolta, Isidro,
ell m'has arrobat es blat».
Ell li va dir: «Amo meu,
jo no us he robat es blat,
sinó vós sou a ca vostra,
hi teniu sa facultat,
pregueu-lo que tot és vostro,
jo n'estic aconhortat,
deixau-me ventar sa paia
que ja em daré per pagat».
«Ja pots ventar ja, sa paia,
tant com la vulguis ventar»,
i dins son cor bé pensava
pocs d'almuts se hi podrà fer,
però quan l'hagué ventada
es munts iguals varen ser.
—
Vegent sa bona cuïda
que Déu li havia donat
feu s'idea de casar-se
si era de Déu voluntat.
Ell desitjava una dona
que fos bona cristiana,
i em pens que la va encontrar
així com la desitjava.
Ell li digué: «Esposa meua,
et pos per obligació
d'anar en es convent
a fer-hi oració
una volta cada dia
seguint es meu costum bo».
El dianye temptador,
se n'anà allà on n'Isidro
amb tanta mormulació:
«Si vesses sa teua dona
quan se'n va a fer oració,
ambe quina fantasia
de gales i mocadors,
pren pes camí des torrent
per allà on es pastors».
Isidro determinat
que ho vol experimentar
se'n va anar dalt un putxet
que més amunt e-hi havia;
as cap d'un altre ratet
la va veure que sortia,
quan va ser més avallet
es posà sa mantellina,
i per avall va pigar,
i quan va ser en es riu,
es senyà i persignà,
i va quedar camí fet,
per ella poder passar.
Llavor anant en lo temps
Déu un infant els donà
que era la seua alegria.
Però un dia que ell tornava,
d'allà on feina tenia
es va trobar que sa dona
plorava molt afligida.
«A què és això esposa meua,
que ès això tant de plorar?».
«Jo plor i vui plorar sempre
que no em puc aconhortar
perquè un infant que teníem
dins es pou ha desbalcat».
«Calla, calla, esposa meua,
que Déu mos ajudarà».
En compte de castigar-la,
encara la consolà.
Se n'anaren vora es pou
s'hi varen ajonoiar
i as cap d'un ratet que hi eren
es seu cor es va alegrar;
veren s'aigua que pujava,
i varen veure s'infant
que sonava i que ballava
i amb un bot es va tirar
dins es braços de son pare.
—
Un dia el vesità l'amo
i aigua li va demanar.
«Anau en aquell bosquet
que allí en podreu encontrar».
Vent l'amo que no en trobava,
n'hi va tornar a demanar.
Isidro va aturar es bous
i també se n'hi va anar.
S'apuntà a una roca viva,
el cor a Déu va aixecar,
i va dir: «Si Déu volia,
aigua aquí ems podria dar,
molt bona i molt profitosa,
que ems poguéssem refrescar.
Diguent aquestes paraules,
un broll d'aigua s'aixecà
i e-hi va quedar una font viva
que ara encara hi deu estar,
que ara encara la cerquen
es que habiten per allà.
A sa ciutat de Madrid
es va seguir tot això
i ara a sa ciutat mateixa
tenen es sant per patró.
