El rei se n'anà de caça
i se'n va endur la regina,
i no quedà en el palau
més que el ninet i la dida.
Estant-se vora el foc
la dida es quedà adormida
i quan es va despertar
trobà el ninet cendra viva.
L'aplegà amb un platet d'or
i el va oferir a Maria.
-Valeu-me, Mare de Déu!
Apiadau-vo'n Mare Mia!-
Amb això ja torna el rei:
-Ah, què té la meua dida?
Digueu, Dida, ¿què teniu,
que hi estau tan aflegida?
-Què n'he de tenir, bon rei!
Mirau, qui no hi estaria,
que n'he cremat un mantell
dels més polits que hi havia.
-Veis aquesta dobla d'or,
comprau-ne un de seda fina.
I ara portau-me l'infant,
perquè jo veure'l voldria.-
Va passar davant, davant,
mirau amb quin cor podria!
Arribà a les cambres altes,
trobà el ninet que dormia
i si polit era abans
molt més ho era aquell dia,
-Valga'm la Mare de Déu,
Valga'm la Verge Maria!
