Cançoner de les Pitiüses

La reina se'n va a caçar, la reina i la companyia. A ca seua no quedà més que en Meuet i sa dida. En Meuet no vol callar en braços ni en cadira. La dida va fer un foc per veure si callaria, i amb sa calentor des foc sa dida s'hi endormia. Quan se va despertar, trobà en Meuet cendra fina. El plegà dins un plat d'or des més polits que hi havia; el va pujar en cambreta i l'acomanà a Maria, i se n va anar en es terrat, tan trista i tan aflegida. —De qui he d'esser jo jutjada, de qui he d'esser jo corretgida? De dos soldats de cavall, que m'han de llevar la vida.— Es va girar per avall, veu el bon rei que venia. —Què te la meua dida, que la trob tan aflegida? Hei cremat es meu mantell, es més polit que tenia. —Vat aquí vint-i-un sou, tria'n un de sa botiga. A on és en Meuet meu, de veure'l m'alegraria.— I va respondre que a dalt, que el tenia que dormia. En va passar a davant, mirau quin cor que tenia! Com va ésser a mitjan escala, el va veure que dormia. amb so barretet posat i es jaquet de grana fina.