Cançoner de les Pitiüses

Per fer una cançó he tengut bon fonament. Vo'la diré si em recorda, anit que em cau avinent. Vos parlaré de s'anyada que li deien s'any dolent. Es pobres passant misèria i es rics gastant s'or lluent. I que no els valia encara per tenir manteniment en ser casa de família que hi hagués molta de gent. Que ses riqueses fugien com s'aigua per un torrent. Arribaren a tal hora de misèria i sofriment. Es que feia sementera bé perdia sa llavor. Sa terra ja estava trista com sa cendra des clotó. Es forns de fer pa que hi havia semblaven ser oblidats: es fumeral i sa porta ni manco estaven fumats. Tampoc es molins de moldre anaven molt enfeinats, per ells tot eren diumenges i dies assenyalats. Si es mirava sa campanya mica no es veia verdor, que si ho haguessin vist es moros haurien tengut tristor. Quan ells estaven a Eivissa no hi hagué mai tal terror. Respectaven terra i aigua com si fos un gran tresor. En nom de Déu arribà s'hora que s'ordi va madurar i prompte ja es va conèixer que sa gent s'agalipà. Tot eren balls i xacotes en arribar des segar. Cantaven en ses vetlades no aglaçava es treballar. I es varen vestir de seda molts que solien captar -encara que me direu que això serà mermolar-. Sa cançó ja està acabada, ja li som as cap d'allà i si està mal estudiada, d'això no us heu d'espantar. I solament l'hem cantada recordant lo que es passà: un any que per manca d'aigua s'illa casi es calcinà. Per fer una cançó nova hem tengut bon fonament. Vos hem dit lo que ens recorda de sa fam de s'any dolent.