Cançoner de les Pitiüses

A l'ombra de l'olivera quan està la Blancaflor hei havia una senyora molt noble i de gran valor, que es pentinava es cabeis amb una pinteta d'or. Girà es uis devers el cel, no veu estrella ninguna; veu que sortia sa lluna i un cavaller que hi anava a cavall amb una mula, aferrada de ses quatre potes, ferradura d'or hei duia; no tan solament ses potes, que en so coll també n'hi duia. —Cavaller, bon cavaller, Déu te dó a la mar bonança, digues-me si hauries vist es meu senyoret en França. —Jo l'hi vist i conegut i he dinat en seua taula. —Ja fa set anys que l'esper, com a dona ben casada, i l'esperaré set més, com a vilda ben honrada, i si amb aquests set no ve, jo en seré monja posada as carrer de Sant Francesc, mongeta de Santa Clara. —I què faríeu, senyora, si davant lo vésseu ara? —Jo faria florir el ram, reverdiria la grana. —Faceu-lo florir, senyora, que a davant el teniu ara.