Cançoner de les Pitiüses

Petiteta l'han casada, no es sap calçar ni vestir. L'enviaren a dur aigo un sant dijous al matí, i es moros l'encativaren, es moros d'un bergantí. Son marit, quan ho va sebre, es vestí de pelegrí; se'n va anar de porta en porta —Feis-me caritat a mi.— I a sa porta del rei moro hei va tocar un matí. Va trobar n'Esclavineta, s'aixecava de dormir; se rentava les mans blanques dins un got de cristal fi. —Què és això, l'Esclavineta? Què és això que lluu aquí? —Això són les tovaietes que em dàreu quan me casí.— Es prengueren per sa mà i pigaren de fugir, i el rei ne va ser valent, que els va voler resestir. Quan varen ser as pont des Vidre, es pont se va migpartir. —Adiós, l'Esclavineta, te'n vas amb un pelegrí. Aquell vestit que tu portes cent duros me costa a mi, i altres tants te'n donaria, si volguesses tornar-hi.— Petiteta l'han casada, no es sap calçar ni vestir.