Cançoner de les Pitiüses

El rei se'n va anar a caçar, se'n va emportar la regina, i a ca seua no hi quedà sinó el Meuet i la dida. La dida va fer un foc per veure si callaria i a sa calentor des foc sa dida es quedà adormida, i quan se va despertar trobà el Meuet cendra viva. Ella va aplegar sa cendra amb un plat d'or que hi havia i el posà damunt cambretes d'on descansar el rei solia. I com¹ el rei va venir, la trobà tan entristida: —Què teniu, la meua dida, que hi estau tan entristida? —Què té de ser, lo bon rei? Mirau qui no hi estaria, que m'he cremat un mantell, es més polit que tenia.— El rei li va donar sous: —Comprau-ne un de seda fina, i si amb aqueixos no basten, la reina n'hi afegiria. Hala, dida, passau davant, jo el Meuet vui anar a veure.— —Quan va ser as darrer escaló, el va veure que dormia amb so barretet posat, vestidet de seda fina. Si polidet era abans, molt més ho era aquell dia. Mirau quin miracle, aquest, fet de la verge Maria.²