Cançoner de les Pitiüses

A sa vorera de mar varen trobar una puvila i la varen entregar a la reina de morisma. —Reina mora, reina mora, jo us entreg una cautiva. —Torna-te-la, gran soldado, de la part que l'has traïda, perquè si el rei la ves, d'ella s'enamoraria, después seria la reina i jo l'esclava seria.— Respongué una criada de les dotze que hi havia: —Deix-la fer, senyora reina, deix-la fer, senyora mia, l'enviarem a rentar los panyos a la marina, i amb la serena i el sol els colors blancs perdia.— Pigà una uiada an el sol per vore si se ponia, i va vore un cavaller que detràs d'ella venia. —Bones tardes, moretona. —Bones tardes, senyor condi. —Com coneixes, moretona, com coneix que condi siga? —En los raios de ta cara condi a mi me pareixíeu. —Vols-me dir tu, moretona gustes de ma companyia? —Bones tardes, senyor condi, desig de mi en sobraria. —Vols dir-me tu, moretona, vols dir-me tu on vols muntar? A les anques o a la silla? —A les anques, senyor condi, perquè això és més honra mia. —Vols-me dir tu, moretona, es panyos què els has de fer? —Es que són brodats de plata els deixaré a la marina, i es que són brodats d'or els posarem dalt la silla.— Els posaren dalt la silla. Caminaren set jornades sense paraula decir-se. —Camp d'oliva, camp d'oliva, camp d'oliva molt polida. —Com coneixes, moretona, com coneix que és camp d'oliva? —Perquè a casa des meus pares camp d'oliva hi havia. —Vols-me dir tu, moretona, vols-me dir de qui ets fia? —No em diga més moretona, que de cristians som sortida. Jo som fia de tal condi i de donya Catalina. —Si dius ver de lo que dius, és pròpia germana mia. . . . . . . . Quant pagaríeu, ma¹ mare, vore sa fia garrida? —Pagaria cent ducados i altres dos-cents redoblados si donzelleta venia. —Tan donzella som, ma mare, com l'hora que m'heu parida, que no he deixat de resar es rosari cada dia