Molt trista ja hi va la infanta,
molt trista i empensativa
de veure que el rei no la casa,
ni tals cuidados tenia.
— T'hauries pogut casar
amb el sumbret del Gran Dia.
— No és aquell, mi padre, no,
no és aquell es meu maridu,
que es que ha d'esser es meu maridu
infants i muier ja té.
— Si això és veritat, l'infanta,
ja està feta l'honra mia.
— No està fet, mon pare, no,
que encara té de venir.—
I amb tota delitgenci
un cavaller va enviar
que digués a condi Largo
que fos allí per dinar,
que no s'ho prengués fiat;
sinós la vida li va.
Largo Condi va enllestir
i cap allà va pigar,
i quan va esser per avant
trobà molts de cavallers.
— Com és això, condi Largo,
que ell ne fas molta de via?
—Jo no en faç molta de via,
que no faç sa que voldria
perque el bon rei mi envia
que per s'hora des dinar
en sa seua taula sia;
que no ho prengués per fiat;
si no, m'hi anava la vida.
Fins ací en som arribat
perque el bon rei m'hi volia,
que jo convits de cal rei
en pendria cada dia.—
Acabat que va arribar
es posaren a dinar.
Estant a mitjan dinar,
ja n'hi començà a parlar:
— Com és això, condi Largo,
quins comptes tens amb ma fia?
—Es comptes que tenc amb sa fia
tots són per riure i burlar.
— Has de matar la condessa,
sinós la vida t'hi va.
—Jo mataré la condessa
i es càrrec que seu sia.—
Se'n va anar cap a ca seva,
molt trist i molt afligit,
i en va trobar la condessa
que l'eixia a recebir.
— Com es això, condi Largu,
que ell ne ve tan afligit?
Que me'n faça bona part
de tristor com s'alegria.
—Anem-mo'n a cases nostres,
que en ser allà ja t'ho diré.—
Se'n varen anar a ses cambres,
a ses més altes que té;
varen deixar es hijus baix,
cosa que així no solien.
Li estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
— No me matis, condi Largu,
ni em portis tan aflegida.
Deixa'm venir es tres infants,
jo els veuré per despedida.
—Es tres infants no els veuràs
en tota la teua vida.—
L'estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
—No me matis, condi Largu,
ni em donguis tan aflegida.
Deixa'm venir es majoret,
jo el veuré per despedida.
—Es més grosset no el veuràs
en tota la teua vida.—
L'estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
—No me matis, condi Largu,
ni em duguis tan aflegida.
Deixa'm venir es mitjanet,
jo el veuré per despedida.
— Es mitjanet no el veuràs
en tota la teua vida.—
L'estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
— Deixa'm venir es més petit,
mamarà per despedida.
— Comtessa, això no pot ser,
que el cor meu s'aflegiria.—
L'estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
— No me matis, condi Largu,
ni em dugues tan aflegida.
Deixa-me'n dir dos paraules,
espai d'una avemaria.
Deixa'm `nar terres avant,
en terres de Moreria,
allà on mon pare i ma mare
em tenien fadrina i nina,
i jo me n'enduré es tres hijus
i allí me n'encuidaré,
que jo ho faré diferent
de s'altra que los pervé,
i jo em vestiré de dol
i en duré tota ma vida,
i diré que vós sou mort
d'un mal que vo'n prenia.
— Condessa, això no pot ser,
per algun temps se sabia.—
L'estreny, la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
— No me matis, condi Largu,
ni em duguis tan aflegida.
Jo an el condi l'hi perdon,
per s'amor que mos teníem,
però an el rei ni a sa fia
jo no l'hi puc perdonar,
perque me'n va fer matar
un germanet que tenia
i ara em fa matar a jo
per roïndat de sa fia,
i a panadís mos veurem
as cap de quaranta dies,
i en ser allà ja sabrem
sa culpa qui la tenia.—
Li estreny la toca en el coll,
l'estrenyia i no poria.
L'estrenyia i va poder,
va acabar la seua vida.
