Molt trista n'està l'infanta,
molt trista i molt pensativa.
Son pare no la casava,
ni tals cuidados tenia,
i l'enviava a cridar
per un criat que tenia,
i el rei era tan intès
no tardava su venida.
—Què és lo que voleu, infanta?
Què voleu, alma mia?
Demostrau vostro enoju,
no tengueu melancolia.
—Ja sabeu, mi padre mio,
que jo quedí encomanada
de la madre que tenia,
i ara ja és hora, mi padre,
de buscar per mi maridu.
I no és per falta que en tengu,
que és perque s'edat ja el crida.
—D'això, la culpa ho és vostra,
l'infanta, que no és mia.
Vós poríeu ser casada
amb un princès que venia.
—Aquest no havia de ser es meu,
padre de la meua vida.
Es meu 'via de ser condi Largus,
que infants i muier tenia.—
El rei, quan va sentir això,
en terra caigué esmortido,
i quan va tornar en si
estas palabras decia:
—Que poc has mirat, infanta,
per la teua honra i la mia.
—No ho està perdida l'honra,
antes més aguanyacida.
Jo n'hi daria un consei,
de los pocus que sabia.
—Ja és morta sa vostra mare,
que aconseiar-me solia.
Ja són morts es conseiers
que aconseiar-me solien.
Donau-me consei, infanta,
que consei vostro pendria.
—Que el ne convit a dinar,
demà en la taula mia,
ell i altres cavallerus
en sa seua companyia.
En ser que n'haurà dinat,
que li diga de part mia
que si no se n'enrecorda
d'una falta que ha cumetido.—
Al ser endemà de matí,
el mal rei se'n va anar a missa,
tot ple de mals pensaments
i de males inculies,
i el va trobar que jugava
en una taula molt llarga.
—Jo el ne convid a dinar
avui en la taula mia,
ell i altres cavallerus,
en sa seua companyia.
—De rebre favors del rei,
per molt ditxós me'n tendria,
però no hi puc venir
perque la condessa em crida,
segons ses cartes me diuen.
—Ell hei vendreu, el bon condi,
o us hi anirà la vida.
—Sí que hi vendré, lo bon rei,
son altesa no ho faria.—
I quan varen 'ver dinat,
a tots van dar despedida,
sinó an el bon condi Largu,
assentat en la cadira.
—Si em despatxàs a mi,
jo també me n'aniria.
—Jo estic agraviat d'ell,
de la poca cortesia.
Allà en el tiempo pasado
ha estat amb l'infanta un dia.
—És veritat, lo bon rei,
lo que l'infanta decia.
Per temor de son altesa
jo no em casí amb qui devia.
—Idò anau-vo'n a ca vostra,
matau la condessa vostra
i casau-vos amb l'infanta mia.
—Jo no ho faré, lo bon rei,
que ella culpa no hi tenia.
—Ell ho fareu, lo mal condi,
o us hi anirà la vida.
—Sí que ho faré, lo mal rei,
sols la culpa seua sia.
Ja veurà com se n'haurà
a la justici divina,
que per causa de los reis
moltes ànimes s'han perdida.—
El conde se'n va anar a ca seva
i pes camí ja plorava
per tres hijus que tenia.
Plorava pes més petit,
que és es que sa mare cria;
no en volia mamar altra
de set que as carrer n'hi 'via,
sinós sa pròpia mare,
que era sa que coneixia.
Un poc antes d'arribar,
veu la condessa que eixia,
que un criat li 'via dit
que el condi seu ja venia.
—Si us pogués mirar, condessa,
vostra cara amb alegria!
Acomodem de sopar,
que sembla que soparia.—
Es tirà dalt es seus braços
i feia com qui dormia.
—Aquè teniu, el bon condi,
que n'estau entristecidu?
Feis-me part de sa tristor,
com fèieu de s'alegria.
—Jo vo'n faré part, comtessa,
quan l'hora arribada sia.—
Tancaren los hijus fora,
cosa que fer no solien,
i es criats tots espantats:
el condi seu, què tenia?
—El rei eus vol fer matar,
sense la culpa ser mia.
—No le hi perdonc an el rei,
ni a l'infanta, sa fia.
El rei em va fer matar
un germà que jo tenia,
i ara em vol fer matar a jo,
i jo no ho perdonaria.
Passau-me terres endins,
en campus de Barbaria,
vestida d'un llustru negre,
que ningú em coneixeria,
que jo vos guardaria l'honra
així com gordar solia,
i us criaria es hiquets
mellor que sa que vendria.
—No pot viure el rei honrat
i la condessa ser viva.
Condessa, que heu de morir,
que no n'heu de veure el dia.
—Deixa venir es més petit
i mamarà per despedida.
—No pot venir es més petit,
que tots se retgirarien.
Condessa, que heu de morir,
que no n'heu de veure el dia.
—Deixau-me dir una oració
de ses poques qu'io sabia.
Senyor Déu meu Jesucrist,
jo us encoman l'ànima mia;
no em confés des meus pecats,
Senyor, que tants ne tenia.
Ja està dita l'oració,
bon condi, qu'io sabia.—
L'agafa per la garganta,
ni amolla ni desembalca
fins que la veu que té vida.
Quan la condessa va ser morta,
el condi començà a cridar:
—Criadus, passau-ne avant,
que la condessa és finida
d'un cert mal que ella tenia.
Ja ho és morta la condessa,
la que a mi em dava alegria.—
També va morir l'infanta,
as cap de los quinze dies.
També va morir el mal rei,
as cap des vint-i-cinc dies.
També va morir el mal condi,
as cap de los trenta dies.
La condessa es va perdre
perque no va perdonar.
