Dies feia que N'Erbola
pregava a Déu i sa Mare:
—Si pogués anar a parir
dins ses cambres de mon pare!
—Ja pots anar-hi, si vols;
ves-te-n'hi ben descansada,
que quan venga es teu marit
trobarà taula parada;
no li mancarà bon llit
ni res que li faci falta.—
Quan don Carlos arribà
per sa muier preguntava.
—No em parles més de N'Erbola
ni m'ho faces tornar a dir;
m'ha tractat de puta veia
i a tu de fii de botxí.
—Si això és veritat, ma mare,
no ho tornarà a repetir.—
Sense baixar del cavall
cap a ca's sogre partí.
Les cunyades quan lo veren
l'anaren a recibir:
—L'enhorabona, don Carlos,
que N'Erbola ja ha parit
un minyonet lo més guapo,
talment sembla un serafí.
—Baixi tot d'una N'Erbola,
que enseguida hem de partir.—
N'Erbola que sent això,
prest es calçà i es vestí
i va prendre es minyonet
abrigat amb s'abrigai.
L'assegueren ses germanes
dalt ses anques d'es cavall
—No ploreu, germanes meues,
que Déu mos ajudarà.—
Arribaren a un boscatge
i allí es varen aturar.
—Encomana la teua ànima
que d'aquí no passaràs.—
Es minyonet, nat d'una hora,
volgué Déu que va parlar:
—Mon pare, no la mateu
per mor d'un fals testimoni;
més val donar gust a Déu
que ganància al dimoni.
