Embargada està l'ArboIa
amb sos dolors de parir.
—Si pogués anar a parir
a ses cambres de mon pare!
—Ja hi pots anar a parir
a ses cambres de ton pare.
Quan vendrà don Femannus,
jo el sortiré a recebir.
Jo li pararé la taula,
le hi daré tot a coir.
—A on és de mu Arbola,
que no la veig per aquí?
—No em parlis de tu Arbola,
que m'ha fet enquietar.
M'ha tractat de puta veia,
i a tu, fii d'un capellà.
—Si això és veritat, mumare,
jo la quiero castigar.
—Si no és veritat, mon fii,
jo voldria rebentar.—
Sense baixar del cavall,
a cercar-la va pigar.
Ses cunyades, quan lo veren,
l'eixiren a recebir.
—Tu Arbola, tu Arbola
té un hicu que ja és nat.
—Un hicu que ja és nat,
que ni mai el 'gués parit.
—Això, Fernanus, no ho diga,
que li és mal encuït.
—Baixa'm d'aquí, mu Arbola,
no m'hi facis apujar.
Baixa'm d'aquí, mu Arbola,
mira no em faces baixar.—
As cap de ses tres vegades.
Arbola de peus va estar.
a calçar-se i vestir-se,
lo que ell li va manar.
Dalt les anques del cavall
ella ja la va empinar.
Minyonet nat d'aquella hora
dins es braços le hi va dar,
i en ser allà dins un boscatge
que feia espant de mirar
ne va pendre un santcristo
i le hi va donar en sa mà.
—Fé una bona confessió,
l'hora d'ara has de morir.
—-Jo no la puc fer molt bona,
que m'hi hauràs d'ajudar.—
I del cel baixà un àngel
i li va aguantar sa mà.
Minyonet nat aquella hora.
Déu volgué que va parlar.
—No la mateu, a mumare,
que és sa que m'ha de criar.
—Parla, parla, minyonet,
ja que Déu t'ha donat lloc.
—No puc parlar més, mon pare,
Déu no m'ha donat més lloc.
Passau un poc més avant,
trobareu un pastoret,
trobareu un pastoret
que eus dirà la veritat.
—Pastoret, bon pastoret,
digues-mos la veritat.
Per qui toc]uen ses campanes
de la Santa Trinitat?
—Per sa mare de don Fernanus,
que amb un tro n'ha rebentat,
per mor d'un fals testimoni
que dalt sa nora ha posat.
