Cançoner de les Pitiüses

La nyinya baixa de França ben calçada i ben vestida, que havia d'anar a Parissi, que pare i mare hi tenia. Es va quedar a descansar a s'ombra d'un tomaní, sa soqueta era de plata, sa ramereta d'or fi; i es girà dret a la terra, no va veure claror nenguna; i es girà cap a la mar, veu sa claror de sa lluna; i va veure un cavaller que venia cap ençà. -Cavaller, bon cavaller, si vols dur a terres mies? -Munta dalt les anques o munta dalt la silla. -Jo vui anar a les anques per la seua honra i mia.- I en varen passar set llegos sense paraula gastar, i es cap de ses set llegos la ninya se n'enrigassà. -Si te'n risses del cavall o te'n risses de la silla? -Jo no me'n ric del cavall perquè camina i fa via, ni tampoc de la silla perquè és polida i ben feta. Jo me'n ric del cavaller i amb¹ tanta covarderia, porta nyinyes per el món i en guarda cortesia. -Volta volta, mi caballo,² que esperó m'hi ha caigut. -Volta volta, mi caballo, que ja m'has desconegut. -Si no em dius d'a on ets sus aixís deixa la vida. Es que s'unta de ma sang de jo queda esmortuïda. -Jo som fia de don Lladron, també de donya Maria.- Si a cas això és veritat, ellos dos germans serien. Es donaren un abraç amb grans plors i alegria de veure que eren germans i tan sols no es coneixien.