De frança parteix la Infanta
ben calçada i ben vestida.
Es va aturar a reposar
recolzada en un romaní:
sa soqueta era de plata,
sa ramereta d'or fi;
la seua cabeiereta
lo romaninet cobrí
. . . . . . . . . . . . . . . . .
Gira els uis devés lo cel,
per veure si s'enfosquia;
gira els uis devés la mar
per veure quin temps corria;
gira els uis devés la terra
per veure si algú venia;
no veu més que un cavaller
cavalcant cavall amb silla.
—¿Què és això, la mi senyora,
en hora tan enfosquida?
—Cavaller, bon cavaller,
jo esperava companyia.
—Si voleu venir, senyora,
mon gust el fer-vo'n seria.
Digueu on voleu anar,
dalt les anques o a la silla?
—Aniré damunt les anques,
per l'honra seua i la mia.—
Varen passar setze llegües
i res més no va dir-se.
Quan les haveren passades
la donzella va somriure.
—¿De què se'n riu la senyora?
¿De què reis, senyora mia?
¿Vos enreis del cavall
o vos n'enreis de la silla,
perquè el cavall no va bé
o la silla és mal guarnida?
—No me'n ric del cavall
ni me'n ric de la silla.
Me n'enric del cavaller,
tant és sa covarderia!
Dur les senyores pel món
i guardàr'ls-hi cortesia!
—Orça, orça, mon cavall,
que una espasa se m'oblida.
—Tato, tato, cavaller,
no fésseu tal villania,
que si l'espasa és de plata,
primer d'or la cobriria.
—Senyora, jo vos deman
que em digueu de qui sou fia.
—Jo som fia d'un llebrot,
llebrot de la llebrosia.
—Vos deman per Déu, senyora,
que em digueu de qui sou fia;
si prompte no us declarau,
vaig a llevar-vos la vida.
—Jo som fia de don Carles
i de donya Anna-Maria;
i per entendre-ho millor.
neboda de don Garcia.
—Si aquesta veritat fos,
germans naltros dos seriem!
— Es varen donar un abraç
amb contento i alegria,
que entraren es dos germans
allí junts de companyia.
