Passetjant se'n va la nina,
ben calçada i ben vestida.
Es va aturar a reposar
a s'ombra d'un romaní.
Sa soqueta era de plata,
sa ramereta d'or fi;
sa seua cabeiereta
tot es romaní cobrí.
Va passar un cavaller,
a cavall amb un cavall.
—Aquè fas aquí, l'infanta?
Aquè fas aquí, l'alba mia?
—Jo estic esperant aquí.
que esperava companyia.
—Si tu companyia esperes,
jo et promet que te'n faria.
Que hi vols anar dalt les anques
o hi vols anar dalt la silla?
—Dalt les anques vui anar,
per l'honra seva i la mia.—
Anaren setze llegos
es dos junts de companyia,
i as cap de ses setze llegos
l'infanta se ne rissia.
—De què te'n risses, l'infanta?
Del cavall o de la silla?
—Sí que en quiero, infanta.
Sí que en quiero, alma mia.—
I va baixar del cavall
i la prengué per la cinta.
—A on vols anar, infanta,
dalt les anques o a la silla?
—Dalt les anques, Caballero,
per la teua honra i la mia.—
I caminaren set llegos
i tan sols res no es decien.
Quan entraren per les vuit,
l'infanta ja se'n ressia.
—De què te'n risses, infanta?
Què te'n risses, alma mia?
Que te'n risses del cavallu
o te'n risses de la silla?
—No me'n rissu del cavallu,
ni me'n rissu de la silla,
perque n'està ben guarnida.
Me'n rissu del cavalleru,
amb tanta covarderia;
passetja dames pel món
i els ne guarda cortesia.
—Volta, volta, mi cavallu,
que una espasa m'ha caïda.
—Tatu, tatu, cavalleru,
tardu t'has reconocidu,
que ja soi en casa mia.—
I acabat li preguntà
ella de qui era fia.
—Soi fia del rei leprós,
del mal de la leprossia,
que aquell que en mi tocarà
aquell propi mal tendria.—
I le hi tornà a preguntar,
diguent que la mataria:
—Som fia del conde Floris,
germana de don Lodrigus.
—Si això és veritat, infanta,
los dos germanus seríem.—
Ell se varen abraçar,
amb tristor i amb alegria
de veure que eren germans
i tan sols no es coneixien.
