Passetjant se'n va la nina,
ben calçada i ben vestida.
Es va aturar a reposar
a s'ombra d'un romaní.
Sa soqueta era de plata,
sa ramereta d'or fi;
sa seua cabeiereta
tot es romaní cobrí.
Va passar un cavaller,
a cavall amb un cavall.
—Aquè fas aquí, l'infanta?
Aquè fas aquí, l'alba mia?
—-Jo estic esperant aquí.
que esperava companyia.
—Si tu companyia esperes,
jo et promet que te'n faria.
Que hi vols anar dalt les anques
o hi vols anar dalt la silla?
—Dalt les anques vui anar,
per l'honra seva i la mia.—
Anaren setze llegos
es dos junts de companyia,
i as cap de ses setze llegos
l'infanta se ne rissia.
—De què te'n risses, l'infanta?
Del cavall o de la silla?
—Jo no me'n ric del cavall,
perque ha fet lo que poria,
ni me ne ris de la silla,
perque és guapa i ben fornida.
Que me ris del cavaller,
va amb tanta covarderia:
va amb les dames per el món
gordant-los gran cortesia.
—Per mor de guarda Dios,
digues-me de qui ets fia.
—Soi filla del rei Llebron,
nebot de sa llebronia.
—Volta, volta, cavall meu,
que ara hem de mudar de guia.
Per no dir-me tu qui ets,
et vaig a llevar la vida.—
I es va treure una espasa,
que la volia matar.
—Tatu, tatu t'espasidu,
mira que no és queridu;
mira que si tu amb mi et cales,
es mal en tu es quedaria.
—Per mor de guarda Dios,
digues-me de qui ets fia.
—Soi fia de don en Carlus,
cunyada de don Garcia.
—Si això és veritat, l'infanta,
ets una germana mia.—
I es donaren un abraç
amb cuntentu i alegria.
Se n'anaren a palàcio,
que pare i mare hi tenia.
