De França partí l' infanta
ben calçada i ben vestida,
els vestits brodats que duya
n'eran d'or i plata fina.
Dret á París se'n anava
hont pare y mare tenia.
com va essé á mijan camí
la va retre la fatiga
y se aturá á reposar
al costat d'una font viva.
á l' ombra d' un ginjoler
tot voltat d'herba florida.
Allá 's posa á pentinar,
sa cabeyera deslliga,
y amb la seua cabeyera
tota aquella font cubria.
Com se va haver pentinat,
al estojarne sa pinta,
veu venir un cavaller
que cap a París fa via
caulcant un cavall blanch
amb la sella ben gornida.
Al passar davant la font
una dolça veu el crida.
El cavaller se detura,
á un costat y l' altre 's gira
y veu baix del ginjoler
que s'hi ombretjava una nina.
-Cavaller, bon cavaller,
¿me voleu per companyia?
-Si per cert, gentil infanta,
per tot ditxós me 'n tendria.
¿Hont voleu anar, senyora,
á les anques ó á la silla?
-A les anques, cavaller,
per la vostra honra y la mia.
Del cavall totduna bota
y l' axeca per la cinta;
com per la cintura l'alça
li fa un bes per cortesía.
-Cavaller, lo cavaller
teniu la boca atrevida;
si no 'm puch fiar de vos
botaré tot de seguida.
-Be vos ne podeu fiar
que no vos maltractaria,
vos tractaré com si fosseu
una germaneta mia.
Cami amunt ja li pregunta
ella de quí 'n era fiya.
-Som fiya d' un Rey malalt
del mal de la llabrosía;
l'homo que gosás tocarme
lo mal s'encomanaria.
Sense dir cap mes paraula
prop de set llegos caminan,
y á la fi de les set llegos
la donzella es posa a riure.
-¿De què rèis, gentil infanta?
¿de què rèis, senyora mia?
¿Vos ne rèis del cavaller,
del cavall ò de la brilla?
-No me'n rich, no, del cavall,
qu' ell mostra sa valentía;
ni de la brilla tampoch,
que la veig tan ben gornida;
jo me 'n rich del cavaller
que té tanta cobardía,
passeja dames pel mon
y les guarda cortesía.
-Volta, volta, cavall meu,
n' he perduda la percinta;
orça, enrera, cavallet,
veyam si la trobaria.
-Seguiu amunt, cavaller,
que ara no la trobariau.
Ja estam avinent de casa,
veig les torres de la vila,
tot lo qu' heu perdut, en doble
mon pare us ho tornaria.
-Digaume, la bella infanta,
digaume ¿de quí sou fiya?
-Jo som fiya de don Carles
y de dona Agna.María,
jo som fiya de don Carles,
germana de don García.
-Si axò és veritat, l'infanta,
vos sou la germana mia.
Se donaren grans abraços
amb tristor y amb alegría
al veure qu' eran germans
y tan tart se conexían.
