Cançoner de les Pitiüses

. . . . . . . . El podrien² castigar, que ell les té a les tres hisendes, totes tres de gran mirar.— Estant amb aquest. . . . . . sa porta varen tocar. —Qui és que a la porta toca, que a deshora vol entrar? —Tu marit que ve de fora. Hala, deixa'l entrar.— Sa senyora se n'hi anava molt trencada de color. —Que me'n tens, d'amics, per casa o m'anau de traïció? —Ni te'n tenc, d'amics, per casa, ni t'hi vaig de traició. Sàpies que he perdut les claus de sa miranda major. —Si això és veritat, senyora, . . . . . . . si ses claus eren de plata, d'or vui fer-les fer jo. Ho eren d'un tros de ferro que nada ne valen, no. De qui és aquell cavall que està en es riguenxador? —Teu és aqueix cavallo, mi padre te l'envió. —Bons cavallos tenga el padre, bons cavallos tenga jo. Quan no tenia cavallos, no me n'enviava, no. De qui són aquelles armes que estan en es des armador? —Teues són aquelles armes, mi padre les t'envió [sic]. —Bones armes tenga el padre, bones armes tenga jo. Quan jo no tenia armes, no me n'enviava, no. De qui són aquelles robes que estan en es penjador?³ —Teues són aquelles robes, mi padre te l'envió. —Bones robes tenga el padre, bones robes tenga jo. Quan jo no tenia robes, no me n'enviava, no. De qui és aqueix cabeci que està en es descansador? —Deixa'l fer an aquest cabeci, que ho és ton germà major, que n'ha vengut de la pelea i està en es descansador. —Si això és veritat, comdesa, el vull [sic] alçar amb palmes d'or, però si no és veritat ha de morir ell o jo.— Encengueren dos candeles per encertir-se'n mellor . . . . . . . . . . . . s'altre as solei eixit, la bella hora de missa major. Déu mos guard de males hores, de morir en reprendició, que hasta un gosso que hi havia . . . . . . . .