Cançoner de les Pitiüses

Refinant-s'hi son bigoti, (1) repicant son guitarró: —Si pogués dormir, senyora, una noche amb vostra amor. —Ell n'hi poreu dormir una, una i anc que ho siguen dos. Mon marit és a caçar allà en putxos d'Aragós. Moros li matin los perrus, no l'encativassen, no, perquè si l'encativassen mal rescat tendria jo. —Senyora, a la porta toquen, anau a obrir en el traïdor.— Cada escaló que baixava trasmudava de color. —Aquè té la gran senyora, tan trencada de color? O en teniu amics en casa, o m'hi anau de tració? —Jo no tenc amics en casa, no li vaig de tració, sinó que he perdut les llaves del més alto mirador. —Si això és veritat, senyora, tornau en vòstron color. Si les claus eren de plata, d'or fi les faria jo; emperò ho eren de ferro, nada no valien, no. De qui és aquell cavall que està en es reguinxador? —Vostro és, senyor Llombarde, mi padre le hi envio. —Mil gracis dóna a ti padre, tengu bon cavallu jo. Com és que, quan no en tenia, no me n'enviava, no? De qui són aquelles armes que estan en aquell racó? —Vostres són, senyor Llombarde mi padrí les hi envio. —Mil gracis a ti padrí, tengu bones armes jo. Com és que, quan no en tenia, ell no me'n donava, no? De qui és aquell capellu que està en es meu penjador? —Vostro és, senyor Llombarde, mi padre le hi envio. —Mil gracis dóna a ti padrí, tengu bon capellu jo. Com és que, quan no en tenia, ell no me'n donava, no? De qui és aquelles cabeçu que està en es meu dormidor? —Ell en és un cunyat teu i es meu germanet major, que ha vengut de la pelaia, tots rebentats de calor. —Encengueu una candela, que conèixer-los vui jo. Quan li hauré vist la cara, ja coneixeré el traïdor. —Vine, mata'm a mi, que sa culpa la tenc jo. —Que et mat Déu, que t'ha criat! Que et mat Déu, que te críó!— Un se tirà d'una daga, s'altre es tirà d'un dagó. Un va morir trenca d'alba, s'altre en es solei eixidor. Sa senyora mor d'espantu, hora de missa major, i un argosset que tenia va morir de retgiró.