Tres fies té lo bon Rei,
totes tres com una plata,
i es va enamorar d'una,
Garrideta, la més guapa.
Un dia el Rei li va dir:
—Vaja, vaja, ma infanta,
tu n'has de ser ma muier,
m'ho has de ser enamorada.
—Pare, un tal no faré.
No puc ser vostra estimada,
madastra de mes germanes
i avorrida de ma mare.—
El Rei quan va sentir això
va manar que la tancassen.
—No li deu aigua ni vi,
més que sardina salada.—
Passen dies, passen nits,
Garrideta ja finava.
Treu lo cap per la finestra
per veure si algú passava,
i va veure ses germanes
que per allí passejaven.
—Bones germanetes meues,
donau-me un cantaret d'aigua;
tenc la gargamella seca
i la boca se m'abrassa.—
—No te la beuràs, maldita,
no te la beuràs, malvada,
perquè no has volgut ser
de ton pare enamorada.—
Passen dies, passen nits,
Garrideta ja finava.
Treu lo cap per la finestra
per veure si algú passava;
va veure la seua mare
que amb filosa d'or filava.
—Mare de la meua vida,
donau-me un cantaret d'aigua;
tenc la gargamella seca
i la boca se m'abrassa.
—Jo no vo lo puc donar,
que el bon Rei vo' l'ha privada.—
Passen dies, passen nits,
Garrideta ja finava.
Treu lo cap per la finestra
per veure si algú passava,
i va veure un cavaller
que amb son pare passejava.
—Pare meu, bon pare meu,
donau-me un cantaret d'aigua.
Faré lo que em manareu.
No em deixeu morir abrassada.
El Rei que va sentir això
va manar a sos criats
que li anassen a dur aigua
de la font del romerar,
que es primer que hi arribaria
guanyaria una ciutat.
Quan varen ser a mig camí,
ja els tornaren a cridar.
—Veniu, criats meus, veniu;
Garrideta ja ha finat.—
Els àngels li feien llum.
Maria l'encaminava.
Les calderes de l'infern
ja bullien per son pare.
