Si s' está jugant Gayferos
á una cambra de palau,
jugant está amb duchs y comtes,
jugant ò mirant jugar.
Té les cartes amanides,
els daus d'or adins la ma;
y al mateix punt que 'n Gayferos
los daus anava á tirar
se 'n hi entra 'l Rey son sogre,
ab la corona real,
y davant la companyía
á la cara axí 'l reptá:
-Molt catiu veig á 'n Gayferos,
molt catiu en son jugar;
ell tengués tan bona gracia
per les dames rescatar!
Temps y diners no 'n macan
per divertirse amb els daus
y no 'n sap trobar per traure
sa muller d'aquí hont s'está.
Set anys que 'ls moros lay tenen,
l'haurán feta renegar;
¡la muller en cativeri,
y 'l marit s' está jugant!
Com sent aquestes rahons
en Gayferos se picá,
y, cremat, els daus y cartes
per terra los va arruxar.
-Jo tornaré amb n'Elisenda
ò 'ls moros m' han de matar.
Y axecantse, d'una empenta
lo taulell feu redolar...
Se 'n va á casa del seu onclo:
-Deu vos guart, onclo Roldá,
jo vench á fervos un' empra
que no me 'l heu de negar;
vench á demanarvos armes,
armes y també cavall.
Vos sabeu que té les meues
lo meu cosí Montalbá,
que 'n es fora del reyalme
al torneig que 's va cridar;
no 'm puch esperar que 'n torn,
tench d' exir á guerrejar.
Tench d' aná á cercar m'esposa,
tench d' anarla á rescatar;
jo tornaré amb n'Elisenda
ò 'ls moros m'han de matar.
El seu onclo se'l mirava;
de primer axí 'l prová:
-Com teniau cavall y armes
no l'anareu á cercar,
y ara que tot axò 'us manca
la voldriau rescatar:
el cavall adomat tench
y no 'l gos á desdomar;
tench les armes ben provades,
no les cal covardejar.
Gayferos que sent axò
la rabia lo va encegar;
tira de la seua espasa
y á son onclo vol matar.
Tota la gent que hi havia
al mitg dels dos se posá.
-A poch, poch, noble Gayferos,
no siau tan arrogant,
dexau anar la vostra ira,
be mostrau ser de ma sanch.
Per cobrar á n' Elisenda
tot está á vostron manar,
tant les millors de mes armes
com el millor dels cavalls;
també la meua persona
si voleu que 'us acompany.
-Mercès, mercès senyor onclo,
jo tot sol hi vuy anar,
no vuy companys ni tench patges,
tot sol l' he de rescatar.
-Desventurat cavaller
que tot sol vol batallar;
si li cau un esperó
¿quí ley anirá á posar?
si li esdevé qualque compte
ningú no 'l porá comptar;
-Si 'm succeheix algun compte
tot sol l'hauré de comptar;
y que 'l me call ò que'l diga
ningú 'm tendrá per covart.
Amb les armes del seu onclo
don Gayferos ja se 'n va;
tan ben armat surt de França
que dava goig de mirar.
Al entrar de Morería
demana 'l Rey hont s'está,
y al arribar á sa vila
troba un catiu cristiá.
-Catiuet, bon catiuet,
lo catiuet cristiá,
axí Deu te don ventura
per poderte llibertar,
¿no me donarias noves
de lo que vench á cercar,
d'una gran dama de França
que cativa ací n'está?
-Tan grans son les meues penes
que no 'm puch d'altri cuydar;
mes crech que 'us sabré dar noves
de lo que me demanau.
En el palau del Rey moro
moltes de dames hi ha,
y especialment n'hi ha una
qu' es de França natural,
Elisenda l'anomenan,
n'es de llinatge reyal
y muller de don Gayferos,
neboda de don Roldá.
Es cala la ma á la bossa
y un florí d'or li doná.
-Pren axò, bon catiuet,
que tengas per refrescar.
-Grans mercès, bon cavaller,
per la vostra caritat;
de tals refreschs com aquest
quisvuya en pot acceptar.
-Ara me dirás, catiu,
al palau per hont s'hi va?
-Seguiu carré amunt que 's troba
al fons la plaça real,
mirauvos be les finestres
mirau molt be 'ls finestrals;
un n' hi ha hont hi conversan
les senyores mes galants.
Gayferos se 'n hi anava,
se 'n hi va tot passejant,
dona una volta á la plaça
y fa reculá 'l cavall;
el cavall sempre recula
á sota d' un finestral.
La senyora n' es entesa,
á la finestra guaytá;
la bella en finestra estava,
que dava goig de mirara.
Quan va veure al cavaller
el seu cor tot s' alegrá,
y fentli mocadorades:
-Cavaller, veniu ençá
que sou cavaller de França
no m' ho podeu amagar;
per quan á França torneu
una carta 'us vuy donar
que la deu á don Gayferos
ò á mon onclo don Roldá.
Set anys qu' estich entre moros,
cercan ferme renegar;
tres reys son qui me pretenen,
reyna 'm volen coronar.
Ja direu á don Gayferos
que me venga á rescatar,
que si prest no me rescata
mora m' hauré de tornar.
-No 'us espanteu, noble dama,
bon coratge heu d' agafar;
per dar carta á don Gayferos
á mi me l' heu de donar;
veniu, veniu, Elisenda,
que vos vench á deslliurar.
La dama que sent axò
ja no 's pogué deturar,
d' alegría que tenia
per la finestra 's tirá.
Gayferos axampla 'ls braços
tot dret damunt el cavall,
y en les ales de la capa
á n' Elisenda ampará.
Com la tengué dins els braços
quín abraç se varen dar!
«Ara es hora, cavallet,
ara es hora de volar.»
Un moro que los va veure
ja s' ha posat á cridar:
«Moros, moros, a les armes,
que un cavaller cristiá
se 'n ha portat n' Elisenda,
la 'n ha vengut á robar.
De prompte sonan trompetes,
tamborinos y tabals,
los set portals de la vila
totduna varen tancar,
y les banderes de guerra
els torrers varen alçar.
Donan la volta a la vila
y per lloch poden passar.
-Elisenda, n' Elisenda,
¿per hon haurèm d' escapar?
-no desmayeu, don Gayferos,
Deu del cel nos aydará:
si 'l cavall fos tan valent
com el del onclo Roldá
que 'n estrènyerli la cingla
y en afluxarli'l pitral
traspassava set murades
y no 's feya dany ni mal!
-Si aquell cavall les saltava,
també aquest les saltará.
Aferruame per la cinta,
jo 'us agafaré les mans;
y clavant els esperons
fins á rajarne la sanch,
lo cavall pega una fua
y la murada saltá.
Els moros se 'n talayaren
y'ls seguexen camí avall,
baxan fent gran polsaguera
tot corrent y tot cridant.
Gayferos veu un boscatge
y allí va á descavalcar.
-Els moros veig que s' acostan,
be n' hauré de batallar;
ací romandrèu segura
fins que vos torn á cercar.
ja veuen un rellamp d' armes
que á tots dos va enlluhernar.
-no 'us espanteu, Elisenda
jo 'ls mostraré á batallar.
Elisenda s' agenoya
y se va posá á resar.
Gayferos pren l' envestida
per los moros deturar,
y aquest vuy, aquest no vuy
feune tanta mortandat
qu' en mitg de la gran estesa
molts de ferits van cridant:
«¡Anrera, moros, anrera,
qu' es un cavallé encantat;
es don Roldá, ò es Oliveros,
ò es un diable infernal!»
De tants de moros com eran
un sol de viu ne quedá
perque digués á 'n els altres:
«Gayferos sap batallar.»
N' Elisenda l' esperava
esclatantse de plorar.
La trista le 'n veu venir
que brollava tot de sanch.
-Cavaller que axí bataya
algunes nafres durá;
digaumho, que faré benes
de les teles del brial.
-Jo no port ninguna nafra
que haja de mester curar;
facem via, facem via,
que no hi haja de tornar.
Caminant per ses jornades
ja han vist armes llambrejar.
-Axò deurán esse 'ls moros
y n' hauré de batallar.
Els cavalls se conegueren,
començaren a eguinar.
-No, no, axò no son els moros,
son els comtes mos companys
que vos surten á camí,
vos venen á galejar.
Tots arribaren á França
que davan goig de mirar.
Les festes que á París feren
no son per dir ni comptar
al tornarne don Gayferos
sa muller de rescatar.
