Molt catiu està Gaiferos,
molt catiu en son jugar,
amb les cartes amanides
i els daus a punt de tirar.
Amb això hi arriba el Rei
i aixines el va reptar:
—Déu lo guard a don Gaiferos.
Si servís per pelear
com per estar en lo taulell
amb daus i cartes jugant!
Té doblers damunt la taula
i temps per riure i jugar;
no en té per la seua esposa,
per anar-la a rescatar,
i si prest no la rescata,
mora la faran tornar.—
Gaiferos que sent això,
de raons se'n va picar;
prenguent los daus i les cartes
per allí els esbarretjà,
i va fer un jurament
que sus allí el va firmar,
de no beure mai més vi
ni tampoc menjar més pa
que no tengués Melisenda
en terres de crestià.
Ja se n'aparta Gaiferos,
ja se n'aparta i se'n va,
pigant cap a cal seu blonco,
el seu blonco don Roldan.
—Bon dia que Déu mos do,
Déu lo guard, blonco Roldan.
Jo li venc a fer una empra
que no me l'ha de negar.
És el cavall i les armes
per ma esposa recatar.
—Res d'això que em demanau
jo no vos ho vui deixar,
perquè tot això teníeu
i no ho sabéreu guardar.
—Ho vaig deixar a n'Oliveros
per un torneig que es cridà,
i ja no puc esperar-lo,
puix sap Déu quan tornarà.
—Tenc el cavall ben domat,
me'l podríeu malvesar,
i les armes aprovades,
no les vui covardejar.—
Gaiferos que sent això,
la ràbia lo va encegar
i va tirar de l'espasa
per lo seu blonco matar.
Els cavallers que hi havia
no l'hi deixaren 'ribar.
—A poc a poc, don Gaiferos;
que no m'allargui sa mà,
perquè si cas me l'allarga
su així se l'entornarà.
Tant el cavall com les armes
tot ho tenc a son manar,
també ma còrpora i forces
per venir-lo a acompanyar.
—Moltes gràcies, senyor blonco,
jo tot sol hi vui anar.
—Jo reneg del cavaller
que sense companyó va.
Si un cas li queia una espuela,
¿qui li 'via d'aplegar?
—Si una espuela a mi em caigués,
ja me la sabré calar.
—Lo que de vós se'n segueixi,
¿qui ho hauria de contar?
—Si de mi res se'n segueix,
ja ho sentireu a contar.—
Ja se n'aparta Gaiferos,
ja se n'aparta i se'n va,
i era tant lo que corria
que dava espant de mirar.
Va trobar un catiuet
que venia de palau.
—Catiuet, bon catiuet,
si tu em sabesses donar
notícies d'una cativa
que és de França natural!
—Allà en el palau del Rei
moltes catives hi ha
i una que es diu Melisenda,
neboda de don Roldan,
que si un cas no la rescaten
prest la faran rengar.—
Es calà sa mà a sa bossa
i un florí d'or li donà.
—pren això, bon catiuet;
ja tendràs que refrescar.
—D'aquestes refrescaries
quisvuia en pot acceptar.—
Ja se n'aparta Gaiferos,
ja se n'aparta i se'n va,
i ere tant lo que corria
que dava espant de mirar.
Quan va ser a les portalades,
tots lo deixaven passar:
—Això deu ser un correuer
que amb el Rei ha de parlar.—
Quan fou davant del palau,
Melisenda lo cridà:
—Si sou cavaller de França
una carta us vui donar,
que la deu a don Gaiferos
perquè em venga a rescatar.—
Gaiferos alçà la vista,
Melisenda devisà,
que estava amb altres esclaves
al balcó més alt que hi ha.
—Baixa, baixa, esposa meua,
tu mateixa li has de dar.—
Melisenda, que això sent,
per los aires s'amollà.
Eixamplà els braços Gaiferos
i a Melisenda empomà
amb lo cantó de la capa
i amb la gropa del cavall.
El turc que la festejava
ja s'ha calat a cridar.
Set portalades que hi 'via
totes les varen tancar.
Les set banderes de guerra
totes les varen alçar,
i posaren sentinelles
per la terra i per la mar,
Melisenda que això veu,
No podia respirar.
—Si tenguessem un cavall
com es del blonco Roldan,
que en estrenyer-li la cingla
i en afluxar-li el pitral
traspassava set murades
sense fer-se dany ni mal!
—Si això ha fet una vegada,
aquesta també ho farà.—
Quan varen ser per envant
dins un boscatge que hi ha,
—Quedau's —digué a Melisenda—,
que jo encara hi vui tornar;
aqueixos que em persegueixen
bé se n'han de recordar.—
Melisenda que això sent
En Gaiferos abraçà:
Gaiferos pigà espolsada
i allineta la deixà.
De tants de turcs que hi havia,
sols dos ne varen quedar
perquè an el seu Rei corsari
ho anassen a contar.
Melisenda l'esperava
rebatuda de plorar.
—Cavaller que així guerreja
alguna nafra durà;
amb mes mans i mos brials
bé el sabré remediar.
—Jo no duc nafra ninguna
que haja de mester curar.
vamos, vamos, Melisenda,
que a ca-nostra hem de tornar.—
Quan varen ser un poc envant
un cavaller devisà,
un cavaller d'arma blanca
que venia de deçà.
—Valga'm a mi Déu del Cel
i el Sagrament de l'Altar,
si serà mala sort meua
o amic que em vendrà a buscar.—
Els cavalls se conegueren,
prompte varen reguinar.
Va ser son cosí Oliveros
que ja l'anava a ajudar.
Tots arribaren a França
que dava goig de mirar,
i les festes que allí feren
no són per dir ni contar.
