Cançoner de les Pitiüses

Ses dos germanes captives. Estau atents, germans meus, que un romanço vui contâ d'una barqueta de moros que a's Pou d'es Lleó Saltà. De set cases que hi havia sis ne varen espanya: deixaren Ca'n Miquel Jaume, que hi trobaren bestiâ. "Mos calarem a l'aguart, que es pastoret pret vendrà" Volgué Déu o la ventura, dones he hi varen anâ, he hi anaren dos doncelles pastores des bestiâ; ells ne varen sê traïdôs, que les varen agafà. Quan partiren per avall sa petita s'esmaià, i uns en sos altres ja dèien: «Aquesta haurà de quedà.» Un més malvat va respondre, aquesta raó gastâ: «Siga viva, siga morta mu la tenim que emportà perquè si el rei he ho sabia mos podria castigâ.» Se'n pigaren costa a costa i a sa cova d'e's Matà trobaren un munt de guixes, tots se'n varen carregâ: «Per llavò en ser a la barca ja tendrem que apareià.» I se les menjaven crues com si fossin bestiâ. Quan varen sê mar endins no es cansaven de plorâ: «Adiós, pares amats, ja tendreu que sospirâ. Adiós terres amades, que no us podrem oblidâ. Sant' Eulàri gloriosa, vuigueu per naltros pregâ; si mos deixau tornâ a Ivissa ja us vendrem a vesitâ.» A es cap de catorze mesos a Ivissa varen tornâ i arribaren a ca seua que es calaven a dinâ. Son pare quan les va veure es seu fet va sê plorâ «Veniu aquí, fies meues, veniu en taula a dinâ» Sa més grossa s'hi va asseura, sa petita va quedâ: -En taula jo no hi vendré que no haja vist ma mare. -Ma fia, no la veuràs perquè és morta i enterrada. Va sortí llavó una dona, darrera sa porta estava: -Vina aquí fieta meua, vina, que jo som ta mare. -Tant temps ha que us coneixia, no'm 'vieu servit de mare; de mare em podreu servî, però mare mal-llevada. Només que sabésseu dir-me sa fossa a on l'enterraren, 'niria a besâ s'ossets i viuria aconhortada.