Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros a Ivissa varen venir. De set cases que han anat, pens que n'han espanyat sis, no ser a can Toni Jaume, que hi trobaren bestiar, es calaren a l'aguarda, que es pastoret ja vendrà. Hei anaren dos donzelles, pastores de bestiar. Les prengueren davall xella i per avall varen pigar; trobaren un munt de guixes i se'n varen carregar. Com varen ser vora mar, que s'anaven a embarcar, sa petita es va girar: —Adiós, terres d'Espanya, serà per mai més tomar. —Calla, petita, calla, que sa grossa ho pagarà.— Es moros més grossos deien: —Aquesta l'hem de deixar.— I un des petits va respondre: —Aquesta no quedarà, que si el rei moro ho sabia nos poria castigar. .................................. .................................. —Si et pogués dur a sa meva terra, en ser allà et batiaria. Et faria donar es nom d'una germana tenia; Aquella germana meva, de nom se deia Maria. Ara si la vesseu, ja no la coneixeria. —Si fa bé coneixeries per mor d'unicu senyal que a una mima tenia.— Es va descordar es gipó i es va apartar sa camia. —Que és aquest unicu senyal que ton germana tenia?— I ella li va dir que sí, tengueren molta alegria i s'abraçaren les dos; tengueren molta alegria, se n'anaren per la mar a passejar cada dia. —Vagen, turcus, a la mar, que si Déu vol i Maria a ca nostra hem de tornar.— I arribaren a ca seva que es calaven a dinar. —Veniu, al·lotes, veniu, veniu en taula a dinar. —No menjaré ni beuré que no haiga vist mumare.— De dins es llit va sortir una dona molt honrada. —Veniu en taula a dinar, que de valtros som ta mare. —De mare em poreu servir, però mare manllevada. —Tu mare no la veuràs, que ja és morta i enterrada.