Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros as pou des Lleó saltà. De set cases que hi havia, sis ne varen espanyar, sinós a can Joan Jaume, que hi havia bestiar. —Germans, posem-mos atents, que es pastoret ja vendrà.— Vuigué Déu o la ventura dones hei varen anar; una va parar sa porta, s'altra amollà es bestiar. Quan les veren descuidades, tots les varen abrivar. Sa més petita, mesquina, la varen arregirar; li va caure una espardenya, no l'hi deixaren 'plegar. —Tant si és morta com si és viva, embarcada té d'anar, d'anar present al rei moro, d'aquell que nos ho va manar; si es nostro patró ho sabia, mos poria castigar.— As cap de s'any, un diumenge a ca seua varen tornar. Trobaren taula parada, que es posaven a menjar. Sa més petita anà a taula, sa grossa no hi vuigué anar. Sent que son pare li deia: —Ma fia, avine a dinar. —Jo a menjar no hi vendré que no haiga vist mumare. —Ta mare no la voràs, perque és morta i enterrada.— Sa fia, que sentí això, en terra caigué esmaiada. Hi va córrer una dona: —-Jas, vat-e-la aquí a ta mare. —Aquesta no és mare meua, perque és mare manllevada, que un temps que la coneixia jo no li deia mumare. —Serveix-me de bona fia, que jo et serviré de bona mare, i si Déu me dóna vida, promet de no deixar-te.