Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros a Eivissa varen anar, de tres cases que hi havia dos en varen espanyar. Deixaren can Joan Batle, que hi havia bestiar hi trobaren dos pastores; les varen encautivar. Sa petita quan va veure va caure i es va esmaiar digueren uns amb sos altres; —aquesta haurà de quedar— es més malvat va respondre; —aquesta no quedarà que si el rei moro ho sabés mos podria castigar.— Sa petita davall aixella i sa grossa per sa mà. —Adiós terres d'Eivissa, adiós qui quedarà. Que es moros ja mo n'enduen mai més no podrem tornar.— I sa mare les cridava de sa vora de la mar. —I mamà no mos crideu, només mos feis turmentar; adiós parents amats, ja tendreu què sospirar… Santa Eulària gloriosa, vuigueu per naltros pregar. Si mos deixau tornar a Eivissa, ja us vendrem a visitar.— As cap de catorze mesos a Eivissa varen tornar, i arribaren a ca seua que es calaven a dinar. Son pare quan les va veure va caure i es va esmaiar. Llavors els hi va parar taula per si volien menjar. i lo primer que digueren —i on és sa mama?— —Menjau, menjau, filles meues, vostra mare no vendrà. Perquè vostra mare ho és, ho és morta i enterrada. Que es va morir des disgust de quan valtros vo n'anàreu.— —Només que sabésseu dir-me sa fossa on l'enterraren, 'niria a besar es ossets i viuria a aconhortada.