Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros as Port des Torrent va entrar, i a sis cases que anaren ja les varen espanyar, en no ser can Toni Portes, que hi trobaren bestiar i es varen posar a fer guardai es pastoret ja vendrà. I hi anaren dos donzelles, pastores de bestiar. Sa més petita va caure, va caure i es va esmaiar, i elles amb elles es deien: -Aquesta haurà de quedar.- Es més petit va respondre: -Aquesta no pot quedar, perquè si es nostros amos veuen, mos porien castigar.- Se la va tirar a s'esquena, per avant varen pigar. Sabeu per a on passaren? Per sa cova des Matar, que hi havia un munt de guixes. Les varen esbarrejar, que l'amo quan hi `niria no se'n pogués profitar. I sa mare les cridava de sa vora de la mar. -Ma mare, no mos crideu, no mos faceu turmentar, que es moros ja mos n'enduen i a Eivissa no tornarem.- I as cap de set anys i mig a Eivissa varen tornar. S'endemà era diumenge, a missa varen anar. Son pare quan les va veure: -Veniu aquí, fies meues, veniu, que us vui dar menjar. -Jo no vui menjar ni beure d'aquí que haja vist ma mare. -Ta mare no la veuràs, que ho és morta i enterrada, i allà on l'han enterrada va néixer un roseret blanc, amb la fuia talicada [sic] color de sa seua sang.