Cançoner de les Pitiüses

—Moret, a on te'n vas? -A rondar Dios del cel. A rondar Dios del cel, també a la verge Maria.— No desitjava tenir sinó un fillet o filla. —Moret, si te'n vas a França, du'm una noble cativa: no siga pobra ni rica, ni venga de villania; venga de la sang reial i les més pures que hi 'via. . . . . . . . . —Vint-i-nou esclaves que tenc, tu seràs la més querida.— Que estaven totes prenyades, pariren totes un dia. La reina parí en palàcio i l'esclava parí en cussia. Les traidores llevaneres les canviaren els hicus. Torna la hiqueta a l'esclava per la reina acontentar, torna l'hiquet a la reina per més estrenes gonyar. Un dia estant-la mudant la seua hiqueta llorava. —No llorgues hiqueta meua, hica de la meua vida, que si fos a meues terres jo ja te batiaria. Te'n posaria de nom Maria Rosa florida, perquè així se llamava una hermana que tenia i es moros l'encativaren dins un jardí d'alegria, es dia de Sant Joan, tres hores abans des dia, dins es jardí de mon pare coint la rosa florida.— I la reina, que això sent, se'n trobà fort afligida. —l si vesses la germana, tu s ila coneixeries? —Jo si ves ma germana, jo ja la coneixeria amb la color de la cara i davall la mamella esquerra un noble senyal tenia i si no l'hi han quitat la cinta li rodaria.— Ell se'n descordà el gipó i s'apartà la camia. —Sí que ho és aquel senyalu d'aquella germana mia.— Ell se varen abraçar amb grans plors i alegria. Estant dins aquest combat veren el rei que venia. —Què tens, condessa, què tens, que et trob tan aflegida? Si t'ha agraviat l'esclava forta la castigaria. Si t'ha agraviat l'esclava, castigau-la, que poreu. —No m'ha agraviat l'esclava, ni un tal no posaria. Estant aquí de conversa m'ha dit que era hermana mia. —Si això és veritat, mi reina, un igol n'hi cercaria. Jo n'hi cercaria un turcu des majors de la Turquia. —Visca molts anys el bon rei, Déu li do salut i vida. —Que s'acost que ha de dinar¹ li donaren torbassia. . . . . . . . . Es turcus ja renegaven que se'n volien anar. La reina hi va saltar en popa amb sos velans [sic] a la mar —Que hem d'anar a nostres terres, veiam qui ens coneixerà.— Sa mare, com les va veure 'cabat les preguntà: —A On heu estat, fies meues, tant temps ha que no us he vist? Es minyonets que portau no vo'ls havíeu enduit i els hem de tirar ala mar per tota l'eternidat. —Això Déu del cel no ho mana i no és crestiandat, que enc que sien fiis de moros, són fiis de la nostra vida. . . . . . . -Moret, a on te'n vas? -A rondar a Dios del cel.