Cançoner de les Pitiüses

. . . . . . . . Un dia quan la mudava sa seua fia plorà. —Calla, calla, fia meua, fia de la meua vida: si fos a sa meua terra jo la batiaria, li posaria de nom nom de Roseta Maria. Una germana que tenc des mateix nom se diria. —Diguès, esclava, diguès, explica't la teua vida: si vesses a ta germana, si la coneixeries. —Si que la coneixeria en so color de sa cara i un senyal que ella tenia baix de la cintura esquerra.— Es va descordar es gipó i es va apartar la camia. —Si que ho és aquell senyal que ma germana tenia. . . . . . . . . . A bon lloc estam per viure Si no fos fora sa llei amb una llei tan roina. Estant amb aquesta conversa vengué el rei de passetgia —Què tens, condesa, què tens? Si t'ha agraviat l'esclava jo fort la castigaria No m'ha agraviat l'esclava ni amb un tal se posaria, perquè ella m'està diguent que és pròpia germana mia. —Oh! Si això fos veritat jo li buscaria un grande, es més gran de Barbaria. —Visca molts anys el bon rei, Déu li do salut i vida. Venga, s'acosta dinar.— Li varen dar torbassia. Mogueren una fragata de ses més grosses que hi havia. Per acostar-se allunyaven [?], tiraren dret a la mar. La reina es va tirar a popa amb un mocador a sa mà: —Hala, soldaditos míos, hala turcos a la mar, que a terres de moreria mai més hi hem de tornar. 'Nirem a cas nostros pares, veiam si ens coneixeran.— Son pare quan les veu venir va caure a terra esmaiat. —D'a on veniu, fies meues, tant de temps que m'heu faltat? Aqueixos infants que duis no vo'ls 'víeu emportat. Els heu de tirar a la mar per tota una eternidat. —Això no ho mana Déu del cel, tampoc la verge Maria. Enc que siguen fiis de moros són fiis de la nostra vida.