-Bon moret, ¿a on t'en vas?
-A rodar-ne la corsia.
-Bon moret, si vas a França
ja em duràs una captiva.
siga rica, siga pobra,
no venga de villania;
siga manyana o comtessa,
de sang reial la voldria.
-Aquí vaig i aquí vénc,
aquí li port la captiva,
i l'hi port de sang reial,
sa mellor que a França hi 'via.-
La reina, quan la va veure:
-Vina'm aquí, esclava mia;
de dotze esclaves que tenc
tu seràs la preferida.-
Vuigué Déu o la ventura
totes pariren un dia;
l'esclava parí un fiet,
la reina parí una fia.
Les traidores llevaneres
els hi varen canviar:
donaren es fii an el rei
per ubaixènies guanyar.
Un dia quan la mudava
deia l'esclava a sa fia:
-No ploreu, fieta meua,
fia de la meua vida;
si fos a sa meua terra
jo ja vos batiaria;
vos posaria per nom,
nom de Roseta Maria;
jo tenia una germana
que aquest mateix nom tenia;
es moros l'encaptivaren
quan encara era petita,
de dins l'horta de mon pare
coint rosetes florides.-
La reina que sent això
tot d'una l'esclava crida.
-Digue'm, esclava, digue'm
explica't la teua vida;
si vesses a ta germana,
¿qué tu la conexieries?
-Si jo ves a ma germana,
bé que la coneixeria,
no en so color de cara,
que trasmudat el tendria;
davall la mamella esquerra
un gran senyal hi tenia;
si es moros no li han llevat,
a la cinta arribaria.-
Es va descordar es gipó,
es va apartar sa camia.
-Si que ho és aquell senyal
que ma germana tenia.-
Es donaren grans abraços
amb tristor i amb alegria:
d'alegria que eren juntes
i ara ja se coneixien;
tristor perquè eren esclaves
dins una llei tan roïna.
Tenguent aquesta conversa
ribà el rei de passetgia.
-¿A què té la mia reina
que la veig tan pensativa?
Si l'ha agraviat l'esclava,
jo bé la castigaria.
-No m'ha agraviat l'esclava
ni en un tal no pensaria,
que ella m'estava diguent
que és pròpia germana mia.
-Si un cas això és veritat,
bé jo d'or la cobriria;
si fos veritat això,
son igual li buscaria,
la casaria amb un turc
dels més grans de la Turquia.
-De turcs ella no en voldrà,
de son igual no n'hi hauria,
que no ho mana Déu del cel
ni la sagrada Maria
que així com jo he renegat
reneg la germana mia.
Visca molts anys, el bon rei,
Déu li do salut i vida;
Vénga, s'acost a dinar.-
Li donaren torbassia
Anaren de porta en porta
en senyal de passetgia.
Varen fer una replega
de tots es crestians que hi 'via.
Mogueren una galera
de ses de més valentia.
Alguns turcs hi ajuntaren
per un més dissimular
i amb prestessa s'embarcaren
i s'anaven allunyant.
Es moros ja renegaven,
que no volien vogar.
La reina s'aixecà a popa
amb un mocador en sa mà:
-Hala, valentons esclaus,
tirau es turcs a la mar,
que a terres de moreria
mai més hi hem de tornar,
i si Déu vol i Maria
a ca-nostra hem d'arribar.-
Bandera de moros duien,
prompte la varen mudar;
bandera de mocadors
prompte la varen alçar.
Son pare quan les va veure
va caure en terra esmaiat.
Sa mare quan les va veure
els començà a preguntar:
-¿D'a on veniu, fies meues?
Aquest temps, ¿on heu estat?
Aqueixos infants que duis
no vo'ls 'vieu emportat;
si un cas seran fiis de moro,
els heu de tirar a la mar.-
La reina que sentí això
aquestes raons gastà:
-No ho mana això Déu del cel
ni la sagrada Maria,
qua anc que siguin fiis de moro,
són fiis de la nostra vida.
una volta hei set casada
i no em vui tornar casar;
¿i sabeu ambe qui ho era?
Amb el rei moro Jordà.
