Cançoner de les Pitiüses

Es dia de Sant Joan, tres hores antes des dia, dins es jardí de mi padri roses i clavell coïa. Vuigué Déu, per la ventura, totes pariren un dia: la reina parí en palaci, l'esclava en la cussia. Les traïdores llevaneres els canviaren lus hicus: donaren hicu a la reina, per més estrenes gonyar; donaren hica a l'esclava, per la reina acontentar. I un dia, quan los mudaven, la seva hiqueta plorà. —No plorgues, hiqueta meva, hica de la meva vida. Si fosses a mies terres, com jo te'n batiaria, i et posaria de nom, nom de Roseta Maria, que una germana que tenc, que d'aquest nom se diria, que davall es pit esquerre un senyalet hi tenia; si es moros no l'hi ha quitat, a la cinta li arribar.— Es fé descordar es gipó, se'n fé apartar la camia, I es trobaren dos germanes esclaves dins Barbaria. Estant amb aquest embat, vengué el rei de passetgia. —Diguès, condessa, diguès, que et trob tan fort afligida. Si t'ha agraviat l'esclava, molt fort la castigaria. —No m'ha agraviat l'esclava, ni amb un tal se posaria. Sap aquè m'està diguent? Que és una germana mia. —Si en fos veritat condessa, de son grat n'hi buscaria. Jo n'hi buscaria un turc des més alts de Turqueria. —Visqui molts anys el bon rei, Déu li dó salut i vida!— I estant en taula dinant, li varen dar turbessia. N'armaren una galera, de nou-centes que n'hi havia. Altres tants moros catius, per a més dissimular. Quan varen ser al quart d'Espanya, amb sos profans de la mar, es turcus ja renegaven i no hi volien anar. La reina va saltar en popa amb un mocador en sa mà. —Véngues, suldaditus mius, vagen turcus a la mar. Una volta hi sét casada allà amb so rei Jordà. Quan nostros pares i mares, quan mos veuran arribar, ja diran: «Aquestos hicus que duis, no vo'ls 'vieu emportat. Els tirarem a la mar els tirarem a la mar per tota l'eternitat, per tota l'eternitat. —An això Déu no ho mana, ni tampoc la Verge Maria. Anc que sien fiis de moros, són fiis de la nostra vida.