«[Digas] moret, ¿ahont t'en vas?» | A rondarne la marina»
«Moret, si á Fransa t'en vas | duu una hermosa cantiva,
No siga pobre ni rica, | ni venga de villanía,
Venga d'un sanch real | de sa milló que hi havía.
Ya venía condi Floris | venia de romería
Demanava fill ó filla, | no deya si convenía.
Es moros plantaren guerra | y guerra axí com solía,
Y mataren condi Floris | que de Galicia venía:.
La condesa fou cautiva, | todas pariren un dia,
La Reyna pari á palacio | y l'esclava parí á cocina
La Reyna feya una hija | l'esclava 'n feya un hijo
Las traydoras llevaneras | els-a varen cambiá,
Donaren l'hijo á la Reyna | per mes al Rey contentá
Y davan l' hija á l' esclava | per mes estrenas gonyá.
Estant l'esclava rentantla | la seva hija plorá.
«No plores, fiyeta meva, | hija de la meua vid,
Si 'n fos á la meua terra | yo ben t'en batiarí-
Et posaria de nom | de nom Roseta María,
Nom de la Mare de Deu | y d'una germana mia,
Que's moros me l'endugueren | un matí de Sant Joan
De des del hort de mi padre | rosas y clavells cuyant (!).
Lo Reyna que sint aixó | de palacio va bajá:
«Si tu ta germana vesses | ¿en qué la coneixeria?»
«Si yo ma germana ves | sí que la coneixeria:
No 'n la grogó de la cara | perque ella no la tenía,
Devall de la seua esquena | un higo senyal tenía
Y si no le han llevat | promte la coneixería.»
Es va descordá 'l gipó | y 's departa la camisa,
Y 's varen doná un abrás | en tristó y gran alegría:
Trovantse sas dos germanas | esclaves dins Berbería.
Estant allí conversant | 'riba 'l Rey de passetjía;
«¿A-que té la mi Condesa, | qu' esta tan trista y afligida?
¿L' ha 'graviada l' esclava? | molt fort la castigaría»
«No m' ha 'graviat l' esclava, | ningun tal no 's posaria,
Sino que ella m' ha dit | qu' es germana carnal mía.»
«Si aqueixa fos veritat | yo criat li donaría,
O li buscaría un turco, | dels mes grans de dalt (?) Turquía
Y li pagaría una dot | qu' anomenada sería.»
«Visque molts anys, lo bon Rey | Deu li dó molts anys de vida
No-ho mana Deu del cel, | ni la sagrada María
A deixá la fé de Deu | per seguí la de Turquia.»
«Que s' acóstiga, 'l bon Rey, | s' acosti qu' ha de diná.»
«Estant á taula dinant | dormicion li va doná;
Armaren una galera | de trescentas que n' hi ha
Llarga todos los cristianos, | en mes anats que costá,
Am algun turco á la mescla | pera mes disimulá.
Com varen sé á las mars altas | allá en es golf de la má
Los turcos ya renegavan | que se volian aná.
La Reyna va surti á popa | en un moocadó á la ma:
«Vaya, vaya, soldats míos, | vengan turcos á la mia,
Qu' á sas terras del Rey moro |may mes no hi hem de torná
Qu' hem de aná veure mon pare, | veyém si 'ns coneixerá.
Y un hijo que Deu m' ha dat | també me 'l vay emportá,
Perque de sa meua terra | ningú am mi 's vuyga casá:
Hi set casada una volta | allá 'm [un] rey de lundá.
Hem d' aná veure ma mare | veure si 'm coneixerá.»
Quant arrivar. á ca-seua | demanaren per sa mare
Y son pare li va dí: | «aquí la tens á ta mare»
Ella va dí: «aqueixa no es mare, | si acás es mallevada»
«Y aquestos infants que duis | no-os els 'viem emportat,
Y els enviau de fora | com á fiys de renegats »
«Aqueixos infants que dúim | no mo'ls 'viam emportat,
Ya que siguin fiys de moros | son fiys de la nostra vida »
Dieu que sigui alabat | el sagrat nom de María.